és curiós, estic a casa uns amics on hem vingut a fer un 'dinar de nadal' i hem estat de puta mare, como no, amb amic invisible inclòs, i invisible del tot, perquè com que cadascú viu a una banda diferent, era impossible fer els paperets abans i els hem fet després, hem hagut de portar un regal unisex. total, de puta mare (per cert, a mi m'ha 'tocat' un parell d'aparells d'automassatge o de ojalalamevaparellatinguiganesdepillaraquesttrastoifermeunmassatge (ojala, perquè no és el mateix))... per on anàvem? això el que era curiós... érem 10 i ara som 4 i entre moment i moment hem acabat parlant del sentit que més ens afectaria, fotaria, o trobaries 'més a faltar' (per dir-ho d'alguna manera) i tots i gairebé tots hem coincidit amb la vista. Realment prefereixo quedar-me muda, sorda o manca abans que cega perquè no sé si seria capaç de fer vida normal, però perdre per sempre, les mils sensacions que et dóna diàriament la vista, em donaria més força a no superar-ho a intentar tirar endavant...
Però és molt fàcil parlar sentat en un sofà i imaginar-te alguna cosa xunguíssima que et pogués passar quan no ens podem queixar, tot i que ho fem diàriament i no estem gens constents amb el que tenim, sempre ens falta allò per acabar de ser feliços. I uns cullons! I quan ho tens? ah! te'n dones compte que no és tant com esperaves... Cap problema! a por otra cosa
Res, que ens haurien d'ensenyar (suposo q a l'escola, pq a la família ja hi ha qui ho fa) a valorar el que tenim, que és molt...
procurem viure bé i fer perquè es visqui millor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada