finals del 1999

L'altre dia parlant amb una amiga, vaig recordar el meu primer any a Barcelona.
Amb la gran ajuda d'un amic, vaig poder 'sortir' del poble. Va arribar un moment que em sentia totalment petita i poca cosa i no em molava gens. En aquell moment tenia 40mil moixonets al cap i veia q al poble era impossible fer-los volar, però no sabia com 'afrontar' la situació.
Total, i saltant-me un llarg capítol, vaig acabar a Barcelona.
De 700 a 1.500.000 d'habitants. Toma ya.

La il·lusió del canvi va fer que els primers mesos fossin d'anedralina total, però tal i com va passar el temps, les circumstàncies i les experiències, vaig anar veient com em feia gran. Així, tal qual. I això és el que recordava amb una amiga. El donar-te compte de quan et fas gran.

Jo vaig tenir la sort (i no la desgràcia) de donar-me'n compte completament. Va ser progressiu, però ràpid. Vaig haver d'encarar-me a un canvi total: fer-m'ho tot jo, estar a 130km de la família, buscar-me la vida... i sempre tenint les coses clares.

Dic lo de ser ràpid perquè hi ha qui ho fa xino-xano i hi ha qui encara no ho ha fet (perquè no els hi posen fàcil), però tot són maneres de ser.

Fa 10 anys que vaig arribar aquí i encara no m'he mogut. De moment, m'hi sento bé, molt bé. M'ha donat tantes coses que sé que no hagués trobat...

Tot i que també té molt a veure que tinc un filet que, sense trencar-se, acaba a casa meva, sinó seria diferent.

Vaig sentir com madurava, i és una sensació increible! Sentir com 'et fas gran' per com reacciones, pel que decideixes, per com canvien les teves prioritats... això ho fas cada dia, vale, però la primera vegada que ho sents??? uaaauu!

LO DELTA: 60 PICADES

Aquest cap de setmana hem estat a la Ràpita.

El divendres a la nit, vam anar a una festa on punxava el Mo a una casa a les afores de l’Aldea. Un puntazo de casa, vam estar fora tota la nit, però l’interior era un punt, a més a més d’enorme, hi havia cada detall que era per morir-se, anys 60-70 total, un pèl deixada, perquè els amos no hi són pas, però una passada.

Dissabte, després de dormir fins al migdia, a la tarda vam fer platja, cerveseta a casa la Ro (quina caseta! Amb un porxo moníssim al mig dels arrossars...), compra i un sopar de luxe: peixet, vinet i bona, molt bona companyia.

Per la nit, com que estàvem morts de la nit anterior, no vam fer res, només baixar al carrer a veure els focs artificials des de la cantonada. Comprar gel i fer uns whisky’s a casa...

Al diumenge, bon esmorzar, més platja, una paella a Casa Juanito i tarda al punt fent companyia al Mo, que li tocava currar, pobre... més casa Ro amb bona música i dormida improvisada a St. Carles.

Avui eren les 4.45h que ens sonava el despertador per poder estar a les 8h al curro. 1h 40m St. Carles-Barcelona, tot un rècord (ara! Espero que no m’hagin fet cap foto pel camí perquè sinó m’han ben cardat.. ). Però l’esforç ens ha valgut la pena. Oitant! Però ens emportem un record... 60 picades immenses de mosquit entre els dos per tot el cos (estan comptades!), i fan un mal....

METGES

A finals de l'any passat, em van sortir unes taques blanques als 2 braços un pèl 'xungues'. Em vaig espantar, la veritat, perquè no sabia perquè eren.
Me'n vaig anar al dermatòleg per veure què em deia. Em va començar a fer preguntes i a mirar-me els braços i em deia que no sabia del que em podia venir. Al veure que portàvem 5m i el tio no em deia res, al final li vaig dir que portava l'aro anticonceptiu (com que amb les pastilles, una vegada em van sortir unes taquetes a la cara...), i em diu, 'doncs és això'.
I si no li arribo a dir?
Total, em diu que me'l tregui inmediatament i que hi torni en 3 mesos, tot i que em diu que no em marxaran fins als 6 mesos, i que vigili amb el sol (tot i que era hivern). I punto.
Vaig sortir d'allà amb la mosca al nas, que se'n diu, gens convençuda del que m'havia dit aquell home... i vaig demanar una segona opinió a un altre dermatòleg, però abans vaig anar al ginecòleg, perquè també em digués la seva opinió. La dra. em va dir que aquestes taques no eren de l'aro, ni molt menys, i em va recomenar una dermatòloga de la seva clínica, que era molt bona.
Ja hi som, vaig pensar, ja em veia de metge en metge sense saber què cony em passava.
Quan vaig tenir la visita, de seguida vaig veure la diferència entre els dos dermatòlegs, em va mirar, i remirar, a les fosques i amb la lupa aquella il·luminada que tenen, em va preguntar de tot... i em va receptar una pomada. Hombre!
Tot i que no tenia molt clar què era, em va dir que potser era vitíligo. Què??? Em vaig cagar, sabia que això era de per vida... ja que tinc un famíliar que ho té.
També em va dir que això ens pot passar per molts motius: nervis, alimentació... el cos pot reaccionar de moltes maneres, davant de moltes coses.
Temps al temps, a veure què passa. Vaig tenir forces visites amb ella i cada vegada anava a menys.
Tot i això, ho vaig passar fatal, perquè van ser mesos, i em ratllava moltíssim.
Però ara estic perfecte, no tinc ni una taca, amb els braços morenets i amb l'aro posat. I si hagués fet cas al primer metge??? No em va receptar cap pomada, em feia treure l'aro...
A vegades penso d'anar-hi i ensenyar-li, però valdria la pena?

Uff... ara feia molts dies que no escribia! I sempre tinc coses al cap de comentar i demés, però quan m'hi poso, ja no recordo ni per on anava, però vaya, a grans trets, alguna cosa 'remarcable'.

Finalment he començat el curs de Photoshop els dilluns i dimecres de 19 a 22h. M'agrada, i fins al juliol, puc aprendre'n molt, o això procuraré! La intenció és després de l'estiu continuar fent Freehand o algun programa similar i poquet a poquet aprendre una miqueta de disseny gràfic 'pel meu compte'. Ja aniré penjant els progressos a mode de muntatge...

Aquest cap de setmana hem celebrat els 30 anys, tres amics i jo. Vam anar a una casa de colònies. Érem uns 40 i estava tot més o menys planejat, però la pluja ens ho va fotre tot enlaire, tot i que al final, va estar molt molt bé. Ens van regalar un quadre personalitzat a cadascú i una ruta en buggie pel Priorat amb esmorzar i dinar inclòs. Planazo. ho farem el disabte 7 de juny. Us poso un parell de fotos, tot i que la qualitat és pèssima (no sé què cony li passa a la meva càmara), del regal i dels gots que vam fer per l'ocasió. Xulo, eh?

D'aquí 15 dies ja nem a tarifa-sevilla. Ole ole1 tinc ganes de desconnectar, la veritat. Serà un finde diferent amb tanta dona junta (9). Ja tenim la furgo (nem totes juntes!), l'hostal del primer dia a Tarifa, xulíssim, i l'alberg de l'última nit a Sevilla. Amb passeig a cavall per la platja de Tarifa inclòs! quin plan, eh! En faré crònica, que la cosa pot tenir teca.

I per últim, aprofiteu una de les coses que ofereix aquest finde, que hi ha un planazo genial.

OHHHH

Ens ho vam passar teta, això sí, però només vam fer 200 punts i cap a casa... a la primera, vaya.

L'experiència molt guai. L'Ai i jo vam sortir ben satisfetes de la feina feta!

A la prova del corre-cuita vam escollir dibuixants, 50 punts, a la tribu -prova de la imatge-, no vam poder acabar el quadre (snif)... i no vam anotar res, però al fem ganyotes... jajaja vam ser les reines... el resultat... al setembre!

Després vam anar a dinar al japo per celebrar els resultats i vam passar tot el dia juntes. De conya!

Quan hi tornem, Ai??

FACTOR SORPRESA

Vaig tenir un aniversari realment maquíssim.

El dissabte 19 els amics em van preparar un dinar de puta mare sense que jo sabés res... El Serg s'ho va currar mogollón, es va inventar una milonga d'una reserva a un restaurant (Bocavella, al ptje. bocavella) per nosaltres 2. Hi vam anar en bicing amb un solet que encantava... Quan arribem allà, veig que em porta a un portal totalment desconegut... i jo 'uiiiii', i jo res, fent-me la tonta que el factor sorpresa és molt guai i passa poques vegades, que cony. I quan vaig arribar dalt al pis del xev i la cris, pam! taula per 10, que guai. Hi érem tots.

Després futbol al bar i fins les tantes.

A l'endemà havia d'anar a dinar a casa els sogres perquè el serg ja era allà ajudant al seu pare fent no sé què. Pillo el bicing amb un resacón considerable i em planto allà.

'Pa, què hi fas aquí?'.. em vaig quedar glaçada. Tooota la family! havia baixat de riu sense saber res a dinar i passar el dia amb mi... i tot ho havia muntat el serg (2 tantos carinyo). Un altre dia maquíssim. Vaig estar tot el dia nerviosa com una nena petita de la sorpresa que m'havien donat. Per dos motius:

1.- Perquè jo sóc molt observadora i poques coses passo per alt, sempre li xafo les sorpreses al serg, pobre, ho clixo tot... mira, diga'm xafagaites... i realment aquesta me la van colar mooolt ben colada. I em va encantar, evidentment.

2.- I perquè sempre els hi dic a tots que no baixen mai a veure'ns a la city... que si no sóc jo que pujo no veig a ningú i realment em va fer molta molta ilu que baixessin a dinar.

Pastelet, regalets... mmmm

I l'endemà em va trucar el Vadó del Freakandó, una altra sorpresa del serg, que aquest any s'ho ha currat a saco...

Us explicaré la història d'aquesta fotografia que és una passada.

A la feina on treballava abans fèiem les reserves del planetari municipal. Quan es va inaugurar, va venir en Pedro Duque.

Els alumnes d'una escola de Barcelona van preparar uns mòbils per en Pedro tots emocionats perquè se'ls emportés, sense esperar massa cas per la seva banda (aquestes coses, amb gent important, ja se sap..). La qüestió és que ell es va emportar el sobre amb tot el que li havien preparat els il·lusionats nens i nenes.

Al cap d'uns mesos, quan ja ningú se'n recordava del Pedro Duque, del sobre ni dels mòbils, van rebre una carta amb un escrit i una fotografia.

La fotografia és la que us ensenyo i la carta era del Pedro Duque i explicava que, degut a la impossibilitat d'emportar-te tot el que li havien fet els nens i nenes a l'espai, va decidir emportar-se'n un a mode de representació al seu pròxim viatge a l'espai i per agrair tot el que van fer, els hi enviava aquesta fotografia que ell mateix va fer pels alumnes.

I aquí teniu la fotografia, amb el planeta Terra de fons i el mòbil penjat a una de les finestres del coet, per dir-ho d'alguna manera.

És flipant el detall d'aquest astronauta. Evidentment van flipar els alumnes, els profes, la gent del planetari...

Aquesta foto es va penjar a tot arreu, a l'escola, al planetari, a l'escola de cel...

M'encanta, ho trobo maquíssim i la guardo com si fos un tresor.

QUINS RECORDS...

això va per tu, NiNeTa

La sister petita i jo tenim una manera d'expressar-nos un tant curiosa. i ens encanta perquè hem provat que entri més gent al joc i no hi ha manera, no ho acaben de pillar, si més no amb la gràcia que tenim nosaltres per trobar allò en aquell moment.
S'ha de dir que a vegades és clavaíto clavaíto... tant, que tres dies després encara et parteixes el cul. Total! tot això és per donar entrada a la magnífica foto recién llegada. Toma ya!
Anàlisis? no es mereix! Toma torera, àcid de la època, tiro de mig metre, huevecillos marcats i gorraalosemetienequesalirelflequillo. IM-PRESIONANTE
Otro sol, tu, nina. Ets la reina, ja ho saps. I que les eines no es deixen, també ho saps

SARA

ets un solet, un solet encantador que em dónes tantes ganes de ser més jo...

sempre t'ho he dit... i sembla mentida, perquè des del primer moment que ens vam veure que m'ha passat el mateix, sento realment una força enorme cap a tu

m'encantes

ahir ens vam veure i vam prometre que abans que te'n vagis a la Índia al mes de juny tenim algunes coses pendents

a por ello

mil gràcies per ser aquí, encara

t'adoro

En quina parada baixem?

Nou dia de ruta per Catalunya, en aquest cas per Girona. Platja d'Aro, Vilobí d'Onyar i Arbúcies. Dia gris amb aigua. No m'agrada sortir així però convé, convenen molts i molts dies com avui però amb més aigua.

Arribada a casa i sortir volant per anar al cine. Monstruoso. UN TRU-NYA-CO. Literalment. No ens ha molat gens, sort que les entrades ens han sortit gratis perquè si no... és d'aquelles coses que penses, quin desaprofit.
Érem 5 a la sala. Ni 4 ni 6, 5. Birrilla por aquí birrilla por allí. Sortim i anem de cap al libanés. Una cambrera morta de son i amb ganes de xerrera i bon rotllo ens convida a 2 xupitillos per cap després de sopar. Sortim. Plou.

Hem de passar pel despatx a buscar l'esperada garrafa d'oli del poble (el millor del món) i més obsequis de la sogra. Decidim que la millor opció és combinar busos de manera que només gastem 1 viatge (tarifa integrada que se'n diu). Veiem un bus i el pillem. Una vegada a dalt i amb els vidres embafats veiem que no és la ruta que buscàvem. Jo baixo i ell es queda. Què???? -Serà per l'efecte dels xupitos?- Total, ens trobem a la següent parada i decidim que és una tonteria tornar al despatx. 'Estem més a prop de casa que del despatx', diu. Però una vegada caminada la distància, a peu perquè la combinació ja no era possible, no sé què dir.

La qüestió és que ja estem a casa, podent veure un trosset de ZOO (amb el rotllo del Conrad i la Diana inclòs) i esperant el dia que ens espera als dos demà. Una puta merda de dia, però és el que hi ha. Ja ho hem parlat i canviar de vida ara no ens va bé, sinó... ja seríem a Madagascar amb dues motxilles -és conya, no?-. Això sí, pel meu cumple nem a Lisboa. Siiii jodeeeerrr.

paus, sanga, serg i jo

Al tate. Estàvem a Jaume I i havíem d'anar a Rocafort. Pugem al metro. Ens passem la parada d'Urquinaona, enlloc de recular que hagués sigut el més sensat, nem fins a Pg. de Gràcia, sortim al carrer (¿?), tornem a entrar, fem tot el passadís d'intercanvi de la groga a la verda. Nem fins a Catalunya. Allà canviem a la vermella. Ens equivoquem de sentit i no! tornem a ser a Urquinaona. Canviem i per fi arribem al destí: Rocafort. Això sí, 2 h i mitja més tard però amb una patxorra i un happysme... Un plaer, nois.

Per molts anys, ketxup.

moments