Ahir em vaig quedar gelada quan me'n vaig enterar de la mort del gran Pepe Rubianes.
Sabia que havia hagut de deixar els escenaris per un càncer de pulmó, però no sabia que estés tan malalt.. em va saber molt de greu, la veritat.
Era un geni, un artista de cap a peus, un monstre del monòleg i de l'escenari... un solitari amb una filosofia de vida que feia honor al seu segon cognom: Alegret.
Com ha dit en Flavià, 'ha viscut fent el que li sortia dels collons tota la vida i això només està a l'abast dels més grans.
3 vegades vaig anar a veure en directe 'Rubianes Solamente' i no sé quantes vegades l'he vist en dvd, m'he llegit algun llibre seu, vaig gravar-me la maratoniana entrevista que li va fer el Toni Soler a Malalts de Tele i la veia i la veia... sempre m'ha encantat escontar-lo i sempre m'ha fet riure a 'carcajada suelta'. No t'oblidaré mai, Pepe.
Article d'Albert Om: 'Me'n vaig'
El dia de Nadal del 2006, quan encara no estava malalt, Pepe Rubianes va escriure des d'Etiòpia un poema sobre la mort: "Se me acaba el tiempo y hay que ceder el sitio. Así es la cosa". El poema servia d'epíleg a un llibre de memòries que va titular Me voy. Un resum perfecte de la seva vida: Rubianes sempre se n'anava de tot i de tothom. Voler-lo lligar era començar-lo a perdre. En els últims temps, fins i tot se n'anava d'ell mateix. Per això els seus constants viatges a l'Àfrica, per oblidar-se de qui era Pepe Rubianes. Però ara que se n'ha anat definitivament, ara que ha emprès el seu últim viatge, descobrim que no és veritat que hagués de deixar el seu lloc a ningú. Pepe Rubianes és irreemplaçable. No n'hi ha dos com ell. Penjarem el seu uniforme teatral --camisa i pantaló negres-- a dalt de tot de l'olimp d'humoristes, lliurepensadors i franctiradors d'aquest país. I ell, que se n'anava de tot, es quedarà allà per sempre. Pots marxar tranquil, Pepe: tu has disfrutat molt de la vida, i nosaltres hem disfrutat molt de tu. Ah, i un avís per a l'Espanya més rància, per a l'Espanya que el va voler portar a judici: Rubianes podia marxar, però callar no callava mai. I ara tampoc ho farà. Et continuarem escoltant, Pepe.
