finals del 1999

L'altre dia parlant amb una amiga, vaig recordar el meu primer any a Barcelona.
Amb la gran ajuda d'un amic, vaig poder 'sortir' del poble. Va arribar un moment que em sentia totalment petita i poca cosa i no em molava gens. En aquell moment tenia 40mil moixonets al cap i veia q al poble era impossible fer-los volar, però no sabia com 'afrontar' la situació.
Total, i saltant-me un llarg capítol, vaig acabar a Barcelona.
De 700 a 1.500.000 d'habitants. Toma ya.

La il·lusió del canvi va fer que els primers mesos fossin d'anedralina total, però tal i com va passar el temps, les circumstàncies i les experiències, vaig anar veient com em feia gran. Així, tal qual. I això és el que recordava amb una amiga. El donar-te compte de quan et fas gran.

Jo vaig tenir la sort (i no la desgràcia) de donar-me'n compte completament. Va ser progressiu, però ràpid. Vaig haver d'encarar-me a un canvi total: fer-m'ho tot jo, estar a 130km de la família, buscar-me la vida... i sempre tenint les coses clares.

Dic lo de ser ràpid perquè hi ha qui ho fa xino-xano i hi ha qui encara no ho ha fet (perquè no els hi posen fàcil), però tot són maneres de ser.

Fa 10 anys que vaig arribar aquí i encara no m'he mogut. De moment, m'hi sento bé, molt bé. M'ha donat tantes coses que sé que no hagués trobat...

Tot i que també té molt a veure que tinc un filet que, sense trencar-se, acaba a casa meva, sinó seria diferent.

Vaig sentir com madurava, i és una sensació increible! Sentir com 'et fas gran' per com reacciones, pel que decideixes, per com canvien les teves prioritats... això ho fas cada dia, vale, però la primera vegada que ho sents??? uaaauu!