ELS MEUS GATS S'ODIEN

Després de 6 anys de conviure amb ells, ho tenim més que assumit...

S'odien, a mort. Els hi encantaria estar sols, o bé amb un altre que no fos el que tenen al costat.
Tenim diferents amics que també tenen gats i entre tots, hem arribat a la següent conclusió (que és la més lògica):

El gran, el Mad, és fill de la gata de ma mare, i quan va néixer, el vam deixar un mes i mig o dos mesos amb la mare perquè pogués mamar tranquil i s’anés fent gran. Com que jo el veia cada cap de setmana que pujava i ma mare m’anava informant del procés de creixement, no tenia masses ànsies de tenir-lo a casa. Però vaya, com us podeu imaginar, va néixer i començar a créixer entre cotonets. El vam portar a casa, i després d’uns 4 mesos de conviure amb nosaltres completament mimat, va arribar l’Ot.
L’Ot el vam decidir adoptar perquè com que gairebé tots els caps de setmana som fora de casa (digueu-nos pendons...), vam pensar que es farien companyia. El Serg tenia uns clients que els agafaven del carrer i en tenien moltíssims, com una ‘gossera’ casolana, vaya, i em va dir que en podíem agafar un de ben petit.
Quan va portar ‘allò’ a casa em volia morir... déu meu! Era horrible! Petit... només eren orelles... amb una conjuntivitis de cavall... ple d’àcars... vam anar al veterinari i li vam deixar perquè el reconstruís: ‘Ens pots convertir això amb un gat, si us plau?’, li vam dir al veterinari.
Però clar, per molt gat que ja fos, el Mad quan el va veure el va rebutjar de bon principi. No era de la seva raça, el veia diferent, li estava invaint completament el seu espai, la casa, els mimos i tot.. se li va atravessar de bon principi... i així portem 6 anys.

S’ha de dir que el Mad és el meu prefe, no ho puc evitar. És més esquerp que l’Ot, ja que l’Ot al ser ‘de carrer’ és súper (massa i tot) carinyós, com si tot el dia t’estés agraint el que vas fer per ell) i l’altre és el germà pijo, el finolis, el de pedralbes... i l’altre és el del raval, el marginat...
Es barallen, es bufen, es peguen... i a part de cansar, em fot moltíssim, ja que m’encantaria que juguessin junts, que dormissin junts, que es rentessin un a l’altre... com l’Ulong i el Xaloc de l’Ai... que quan els veus els dos et cau la baba, els veus tant compenetrats... un fa de germà gran i l’altre de petit, com hauria de ser...

Però estic segura que quan un dels dos falti, l’atre el trobarà a faltar moltíssim.