Aquesta setmana passada, hem patit una invasió a casa... a la cuina... de 'cucarachas', o paneroles, o escarebats de cuina, com els hi volgueu dir...
si! horrible, asquerós...
A veure, s'ha de dir que és (o m'agrada pensar que és) perquè tenim humitats de dalt al terrat (cosa que si tot va bé, s'arregla aquest estiu), perquè la finca és vella i hi ha més d'un pis que li faltaria un boooon baldeo, i perquè estan fent obres al carrer i se'n veu més d'una morta...
si! horrible, asquerós...
A veure, s'ha de dir que és (o m'agrada pensar que és) perquè tenim humitats de dalt al terrat (cosa que si tot va bé, s'arregla aquest estiu), perquè la finca és vella i hi ha més d'un pis que li faltaria un boooon baldeo, i perquè estan fent obres al carrer i se'n veu més d'una morta...
Es lo que tiene comprar una merda de pis, a una merda de zona, amb una merda de veïns... (la culpa és meva o nostra, però no teníem més opció per preu)... tenim unes ganes de pirar, que no us ho podeu arribar a imaginar.
Sí, visc a l'hospitalet de llobregat, al bronx, però tampoc és el Montseny, òsties!!! Bé, anem al gra.
Sí, visc a l'hospitalet de llobregat, al bronx, però tampoc és el Montseny, òsties!!! Bé, anem al gra.
Com he dit, era repugnant, i al no poder-ho suportar, i després d'haver-ho provat tot: esprais, allò que s'enxufa, aquells quadradets negres que venen... vaig recórrer al fantàstic món d'internet que trobes de tot. Tot i que a vegades no sigui cert... I, coincidia a tot arreu, que el més efectiu era l'àcid bòric.
I jo, tota decidida, me'n vaig a una drogueria i en demano. Aquella dona em va mirar amb una cara... es devia pensar que sóc terrorista, com a mínim... Per un moment, vaig pensar de sortir al carrer i tornar-me a mirar el cartell de damunt de la porta. 'No hauré pas entrat en una llenceria!'
Després de preguntar-me perquè el volia, bla bla bla... em ve a dir, en altres paraules, que estic sonada.
'Doncs ho he vist per internet en més d'un lloc!', 'A tot arreu concideixen amb l'àcid bòric!'...
Que fort... me'n vaig donar compte que confiava més en el que havia llegit per internet que el que em deia aquella senyora, que ves a saber quants anys feia que estava darrera aquell mostrador... i que de paneroles (dels cullons) n'hi ha hagut tota la vida...
Jo li deia que estava desesperada, que ho havia provat tot... i ella, sense deixar el somriure (devia pensar: 'joves...') em va acabar venent un esprai per uns 6€, però li va costar! perquè jo no podia entendre perquè havia de ser millor aquest que cap altre...
Totalment escèptica me'n vaig anar cap a casa amb l'esprai sota el braç i vaig fotre una ruixada en tota la cuina quan vaig arribar que una mica més i trec al Mad i l'Ot amb pala del pis (què vols en 35m2).
Aquella nit encara en vam veure alguna, ahir alguuuna petita i força perduda, però la cosa sembla que ha funcionat!!! quina raó que tenia la bona dona!
Hem de fer més cas de la veu de l'experiència, està demostrat...
2 comentaris:
jajajaja, perdona que rigui bonica, però m'he divertit molt llegint les teves peripecies amb les paneroles dels collons, el bronx, internet, l'àcid bòric i la botiguera. Escrius genial!
RIP a les cuqueslletges!
nena nena... si de fora vindran que de casa ens treuran!!! Quin fastig... i pensar que tomben per casa sense llei ni ordre!! Un dia en trobarem sota l'edredó fent la migdiada, arrrrgggggggg!!!!
Sort que ens tenim l'un a l'altre (perquè el Mad i l'Ot son uns covards) i aquesta plaga no podrà amb nosaltres!
Petonets carinyuuuu!
Publica un comentari a l'entrada