Calçotades

Calçots de mentida!! :)  Aquests de Las Teje y Maneje

Ja en parlava fa un temps, però entre que l'any passat estava prenyada i la salsa no em sentava massa bé, i que aquest any, per circumstàncies varies, no baixem massa al poble, aquest any encara no els he provat!!!! i tinc un mono...

Ho diu una que cada any li acabaven sortint els calçots per les orelles...  :(

DESCANS...

Aquest cap de setmana me n'anava tranquil·lament a passar-lo en un lloc així...
Els divendres acabo morta!

Extret de El Sofà Amarillo

COM SE T'ENYORA, RUBIANES!

RUBIANES, EL HOMBRE LIBRE per Andreu Buenafuente  [2mar09]

Tal como está el mundo en estos momentos (hecho una mierda), no podemos permitirnos que Pepe Rubianes se haya marchado. Pero habrá que hacerse a la maldita idea de su desaparición porque la vida es un mal guión en el que, al final, te mueres. Todos los que queremos y seguimos a Rubianes, estamos desorientados, tristes y nos resistimos a hablar en pasado. Personalmente, voy a pensar que se ha ido a uno de sus innumerables viajes, -posiblemente África- y que cuando vuelva, nos comeremos un arrocito en su Barceloneta y luego daremos un paseo y me preguntará si tengo novia y si todavía tengo programa. Recordaré toda la vida un paseo nocturno de más de dos horas "perecemos maricones nene", en el que aprendí más que en cuatro años de carrera que, por otro lado, no tengo.

No quiero pensar en un Rubianes ausente, porque la huella que ha dejado en todos nosotros es de tal dimensión que siempre, repito, siempre estará presente en nuestra vida, en nuestros recuerdos, en mi oficio, en algunos de mis gestos, en unos cuantos cabreos contra los intransigentes de turno y en mil detalles más que están ahí o irán apareciendo. Pepe era, sobretodo, un hombre libre. El más libre que he conocido jamás. Pensaba y decía lo que le daba la gana. Vivió la posguerra y la democracia, era culto y sensible, así que veía venir a los gilipollas de turno, una hora antes. Todo eso, mezclado con su propia vida y una observación ácida y crítica del mundo, era la materia de la que estaba hecho su teatro: genialmente autobiográfico. Tenía unos cuantos amigos y miles de seguidores. Al primer grupo nos cuidaba como un hermano mayor. Al segundo grupo, les daba lo mejor. Su sonrisa de jocker, sus subidas de tono, su afilada puntería contra el facherío y las imposturas de una sociedad demasiada preocupada por el que dirán. A Pepe le importaba un huevo lo que dijesen, porque cuando la gente decía chorradas, él ya no estaba. "Cuando no hablo yo me aburro", solía bromear. Tenía razón y tenía motivos. Lo primero que he pensado es que hay que dignificar su memoria. Vale ya del asunto de Tv3 y su crítica a la unidad de España. El que resuma su carrera con ese episodio es un simplista. Además, Pepe reconoció su salida de tono pero dijo lo que muchos pensamos: que ya está bien de que den lecciones los más sospechosos del pueblo. Que la gente es libre para pensar, sentir, reír, follar, beber, fumar y volver a empezar si quiere. Que los valores de uno mismo se demuestran en privado y que, al final, solo quedan los buenos momentos. Pepe, con su herencia de risas, nos ha hecho millonarios. No es dinero. Es mejor. Se trata de la comedia en estado puro que hoy despide al maestro. Esperemos estar a tu altura Pepe. Y llama cuando llegues, deja de fumar y guárdame un asiento a tu lado. Yo quiero ver el juicio final contigo, partiéndome el culo.

PETITS PARADISOS QUE JA SÓN MEUS

Ja és sabut que les illes em tornen boja...
M'encanten.
M'agrada el sol, la sorra, l'aigua, les onades, sentir-les, banyar-me... això ho puc trobar en qualsevol platja, però si és en un trosset de terra envoltat d'aigua on hi viu gent, especial en cada illa, i que té mil coses que ho fa especial...
He tingut la sort d'estar a Menorca (la meva illa per excel·lència on, sommiant, espero poder passar els estius de la meva vida), Mallorca, Eivissa, Formentera, Santorini, Mikonos i Sardenya.
I em moro per estar a la Graciosa i per defecte a Lanzarote, Còrsega, Madeira, Fuerteventura, Cabo Verde, Giglio... com a factibles i Philippines, Fiji, San Blas de Panama, entre moltes altres... per sommiar.
Però vaja, el post en sí era per deixar constància de les millors cales o platges que he tingut el plaer de conèixer i enamorar-me.
No estan pas en ordre de preferència

M E N O R C A

Cala Pilar

Font: menorcaexplorer.com

Ja l'he anomenat en alguna ocasió. La primera vegada que la vam veure, després de caminar durant una llarga estona, i sense saber ben bé on anàvem, vam flipar...

Cala Macaralleta

Font: http://itinerarispermenorca.blogspot.com

ERA una cala paradisíaca, i remarco l'era perquè quan la vaig conèixer fa 10 anys l'accès era complicat i només hi accedia qui en tenia ganes. Quan vaig veure les escales picades a la pedra va perdre tot el seu encant... masificada és poc, en temporada alta, és clar. Això sí, poques cales m'han fet sentir el que sento quan estic allà. Fora i dins de l'aigua. Brutal.

Cala Pregonda

Font: sobreespana.com

Si vaig a Menorca, vaig a Cala Pregonda. Un altre paradís de l'illa, entre molts que té, però aquesta cala és, per mi, màgica. Un raconet de sensacions infinites.


Es Talaier

Font: panoramio.com

Descoberta l'últim cop que vaig anar a l'illa. Una tarda inobliable.

I aquí paro, però me'n deixo moltes! Com Trebaluger, Binigaus, Mitjana, Algairanes, enBrut, Tortuga, Cavalleria... buf! no acabaria mai...

De les següents només n'anomenaré una, la que més m'ha marcat, tot i que costa escollir-ne una...

M A L L O R C A

Es Trenc

Font: blog.paradizo.com

Una descoberta inesperada. Mmmmm!!

E I V I S S A

Cala Conta

Font: toibiza.es

Una illa imprescindible i per descubrir. L'interior i la part tranquil·la de l'illa és igual o molt millor que la sobradament coneguda.

F O R M E N T E R A

Ses Illetes

                                                                                            Font: ojodigital.com
Qui heu estat a Formentera sabreu de sobres que no té prous adjectius per descriure aquesta illa. Quina sort tenim de ser mediterranis i tenir aquest trosset de cel tan a l'abast!



S A R D E N Y A
Cala Pelosa - Stintino

 Font: supervacanza.it

Les tonalitats de blau de l'aigua no les havia vist mai, la millor aigua a la que m'he banyat fins al moment. Tanco els ulls i encara m'hi veig... A més, hi vam anar a finals de setembre i no estava massa massificada i si els busques, hi ha raconets... i quins raconets!



Sóc una enamorada de les illes, per gran o petita que sigui.
M'apassiona el blau del mar i la sensació indescriptible que sento quan estic davant de l'aigua. El que veig fora i dins de l'aigua.
Sommio en poder gaudir d'aquesta sensació molts i molts anys.

COM ÉS LA LIA

En l'anterior post vaig expressar més el que sentia al ser mare, però també m'agradaria deixar escrit com és la Lia.

Ja camina. Ja fa un temps, va començar a caminar als 11 mesos. Primer gatejava i mica en mica, agafant-se per tot arreu es va comentçar a deixar anar i un dia, pam! I ara, ja no para...
Xerra moltíssim! Diu paraules com papa, mama, lleteta, mam, teta, bubu, nen, nena... i la resta amb el seu idioma, però sempre la sents de fons.
És molt valenta. No té por de res i quan cau, és molt difícil que plori. S'atreveix amb gairebé tot.
Menja de tot i tot li agrada, només té 2 dents (les de baix) des de fa més de 2 mesos, però menja com una llima, i tot ho vol provar. Li és igual carn, peix, qualsevol verdura, llegum, arròs, pasta... tot li agrada!
Fins ara s'adormia sola i tota la nit, però portem uns dies que tenim molta feina perquè s'adormi per les nits. Necessita que estiguis amb ella a l'habitació. Això sí, dorm tota la nit des dels 4 mesos, rara és la vegada que es desperta i demana alguna cosa.. A veure què fem per canviar-li els hàbits de dormir.
Pel que fa a estar malalta ha tingut: fongs, refredats, una bronquitis i conjuntivitis. El més corrent, vaja..
És simpàtica, riallera i mooolt espavilada. Només cal dir-li una vegada les coses perquè les enganxi i ja ho repeteixi o ho entengui. I ara comença a estar molt graciosa.
Ens cau la baba i estem molt entrentinguts...  ;)

1 ANY

Avui fa un any que vaig ser mare.

No es pot explicar amb paraules, i només t'entén qui ho és. Això m'ho deien abans de ser-ho i no m'ho creia, o potser no ho entenia. Però ara sí. Completament.

Ser mare m'ha suposat descobrir-me.

Quan fa un any vaig tenir la Lia per primer cop als meus braços, me la vaig mirar i immediatament vaig saber que res seria més important per mi que aquella personeta. Sembla mentida com et canvien les prioritats.

Comences a estimar d'una manera que no has fet mai. Ni a la teva parella, ni als teus pares, germans o amics.

Tot i que tingui un any, he pogut entendre i valorar moltes de les coses que van fer els meus pares per mi i jo ni tan sols percebia... i el que em queda!

Tan sols espero poder-ho fer la meitat de bé que ho han fet els meus pares, a qui els hi dec el que sóc. 

Estic molt orgullosa de l'educació i sobretot els valors que he rebut. Procuraré transmetre-ho de la manera més natural i sincera que em sigui possible.

La Lia és especial. Té les idees molt clares, és oberta, simpàtica i molt espavilada. Ho pilla tot a la primera i té una capacitat d'enteniment que em sorprén.

A vegades tinc la sensació que m'ensenya més coses ella a mi que jo a ella.

I quan penso en el que tot just comença, em sento la persona més viva, il·lusionada i afortunada del món. 

No puc deixar de pensar que és el millor que he fet fins aquest moment.

T'adoro Lia!