CANVIS!

La meva vida ha donat un gir d'uns quants graus:
 - Després de 13 anys a Barcelona he tornat al poble, visc al del costat, a 4km, però sóc a casa.
 - La Lia va a la mateixa llar d'infants que vaig anar jo. A dia d'avui, 17 nens/es en tota la llar. Visca les escoles rurals!
 - He volgut conservar la feina de Barcelona perquè m'ho he currat i m'agrada. També la necessito. I he de dir que tinc un jefe de puta mare i s'ha adaptat totalment a les meves 'noves necessitats'.
 - Visc a 130 km.
 - Pujo i baixo cada dia en tren. De moment ho porto molt bé perquè intento aprofitar les 3 hores diàries que m'ocupa: com enyorava la lectura! (també treballo i perdo el temps en les reds socials)
 - El canvi que hem fet en habitatge és de pas de gegant.
 - Aquest estiu va morir el Mad. Va venir a viure amb nosaltres quan ens vam posar a viure junts, amb això crec que ja no cal dir res més... :__(  Tenia 10 anys.
 - Tinc el meu petit hortet: enciams, raves, pastanagues, escaroles, cebes, bajoques, pèsols, faves, maduixes...
 - Torno a despertar moltes coses meves que no recordava i m'encanta. Me'n dono compte que he tornat amb el que em vaig proposar anar a buscar.
 - Torno a tenir a les persones que més he enyorat al meu costat! El caliu familiar, quan te'n dóna, de caliu,  és insubstituible.

Tot això amb una adaptació difícil, amb moments de voler tornar enrere...
Però han guanyat les ganes de viure, de provar-ho, d'assumir el repte, de complir els nostres somnis.

Em sento bé!

AGOST

Ahir vam anar al TNC a veure Agost. En teníem moltes ganes.
Vam poder comprar les entrades en el mateix moment que es van obrir els dies de prorroga i poder estar a les primeres files.
Brutal, em va encantar. La Lizaran posa en peu el teatre, i és tal qual m'esperava. Teatre en estat pur.
Encara tinc el bon sabor a la boca! 

MALA SORT

Així estem! Que no ens el treiem de sobre! :(

Tot anirà bé!! Segur!!

Hi ha d'anar....

COSES MEVES

- M'agrada molt més el dia i la claror que la nit i la foscor
- He nascut i crescut en un poble petit i ho valoro moltíssim, crec que és una cosa que influencia moltíssim, i positivament, en la manera de ser

- Sento pena per moltes coses, no ho puc evitar

- No m'agraden les cols de brusel·les, la tripa, les bledes i els profiterols; i m'encanta el salmó, l'arròs, la ceba, les maduixes i les carxofes

- Mai m'ha afectat la regla en el meu caràcter

- Tinc molta empatia, a vegades massa

- Sóc maniàtica amb els coberts amb els que menjo, en col·locar els plats i el paper de water i no puc dormir amb la porta de l'armari oberta
- Sóc patidora de mena, i això és una de les coses que més m'amoïnava al ser mare, però me n'he donat compte que pateixo més per les coses externes que per les que tinc més a les meves mans

- No m'asseco mai el cabell

- Sóc incapaç de robar res, a petita escala evidentment, em delataria jo mateixa a l'instant

- Odio tenir el singlot, faig qualsevol cosa per treure-me'l, sigui on sigui

- No puc amb l'or

- Per culpa d'on visc, m'he tornat intolerant amb alguns col·lectius i la seva manera de viure

- No m'agrada parlar per telèfon, i per això no acostumo a trucar

- Sempre veig més llarga del que és la distància que he de saltar, i una vegada salto, me'n dono compte que no era tant, que ho hagués pogut fer molt abans, però sempre hi ha alguna cosa que em recorda que és massa per mi

- La meva filla m'ha despertat el millor de mi. Sense cap mena de dubte és el millor que he fet a la vida.

- I el seu pare és el 50% del que sóc, almenys a dia d'avui, i des de fa gairebé 16 anys

- No sóc gens rencorosa, el que m'ha fet mal o s'ha interposat en el meu camí, ho aparto i segueixo endavant, i no acostumo a mirar enrere

- M'encanten les cases i la manera de viure de la gent, sóc molt observadora. En aquest i en molts altres aspectes

- M'agrada estendre la roba i no em barrufa treure la pols

- Necessito envoltar-me de gent que em carrega d'energia i m'encanten aquests moments

- Però alhora, tinc els meus moment antisocials
- Barcelona va ser i ha sigut tot el que esperava

- Sóc d'estiu. M'encanta el mar, el sol, la pell morena i els dies llargs

- M'inspira la creativitat, la bona intenció, els colors, la fotografia, les ganes de viure, les petites coses, els missatges directes, el que fa descubrir-te, les ganes d'aprendre i les ments obertes

- Tinc por al mal i patiment dels meus però no tinc gens de por a la mort

- Puc parlar d'aquest tema obertament per la malaurada sort que he tingut en el que m'envolta

- Sóc més de coses petites que de grans

- M'encanta tallar-me les ungles, i per això odio les ungles llargues

- El romaní, la farigola i el llorer són les meves herbes preferides

- Faig bona lletra perquè es una cosa que sempre m'hi he mirat molt, encara ara, i amb les faltes igual

- Odio posar gasolina

- M'agrada conduir: molt de dia però gens de nit

- Sóc una afèrrima apassionada de les illes, i sobretot de Menorca

- No m'agrada fer les coses per obligació o compromís, quan surt, és per alguna cosa i ho acostumo a aprofitar. Suposo que he sortit al meu pare.

- Lligat a això, no sóc de compromisos
- M'agraden els animals, tota la vida he viscut amb ells

- M'estimo, amb les meves carències i defectes, però estic contenta del que sóc i el que faig en aquest món. Tot i que tinc claríssim que caminem sols i és com ho hem de fer, però m'agrada pensar que col·laboro en fer el camí agradable i a vegades especial a la gent que tinc al meu costat

- Coses petites, però alhora enormes. Això és el que em mou i fa que procuri assolir el meu objectiu: sentir-me bé

Calçotades

Calçots de mentida!! :)  Aquests de Las Teje y Maneje

Ja en parlava fa un temps, però entre que l'any passat estava prenyada i la salsa no em sentava massa bé, i que aquest any, per circumstàncies varies, no baixem massa al poble, aquest any encara no els he provat!!!! i tinc un mono...

Ho diu una que cada any li acabaven sortint els calçots per les orelles...  :(

DESCANS...

Aquest cap de setmana me n'anava tranquil·lament a passar-lo en un lloc així...
Els divendres acabo morta!

Extret de El Sofà Amarillo

COM SE T'ENYORA, RUBIANES!

RUBIANES, EL HOMBRE LIBRE per Andreu Buenafuente  [2mar09]

Tal como está el mundo en estos momentos (hecho una mierda), no podemos permitirnos que Pepe Rubianes se haya marchado. Pero habrá que hacerse a la maldita idea de su desaparición porque la vida es un mal guión en el que, al final, te mueres. Todos los que queremos y seguimos a Rubianes, estamos desorientados, tristes y nos resistimos a hablar en pasado. Personalmente, voy a pensar que se ha ido a uno de sus innumerables viajes, -posiblemente África- y que cuando vuelva, nos comeremos un arrocito en su Barceloneta y luego daremos un paseo y me preguntará si tengo novia y si todavía tengo programa. Recordaré toda la vida un paseo nocturno de más de dos horas "perecemos maricones nene", en el que aprendí más que en cuatro años de carrera que, por otro lado, no tengo.

No quiero pensar en un Rubianes ausente, porque la huella que ha dejado en todos nosotros es de tal dimensión que siempre, repito, siempre estará presente en nuestra vida, en nuestros recuerdos, en mi oficio, en algunos de mis gestos, en unos cuantos cabreos contra los intransigentes de turno y en mil detalles más que están ahí o irán apareciendo. Pepe era, sobretodo, un hombre libre. El más libre que he conocido jamás. Pensaba y decía lo que le daba la gana. Vivió la posguerra y la democracia, era culto y sensible, así que veía venir a los gilipollas de turno, una hora antes. Todo eso, mezclado con su propia vida y una observación ácida y crítica del mundo, era la materia de la que estaba hecho su teatro: genialmente autobiográfico. Tenía unos cuantos amigos y miles de seguidores. Al primer grupo nos cuidaba como un hermano mayor. Al segundo grupo, les daba lo mejor. Su sonrisa de jocker, sus subidas de tono, su afilada puntería contra el facherío y las imposturas de una sociedad demasiada preocupada por el que dirán. A Pepe le importaba un huevo lo que dijesen, porque cuando la gente decía chorradas, él ya no estaba. "Cuando no hablo yo me aburro", solía bromear. Tenía razón y tenía motivos. Lo primero que he pensado es que hay que dignificar su memoria. Vale ya del asunto de Tv3 y su crítica a la unidad de España. El que resuma su carrera con ese episodio es un simplista. Además, Pepe reconoció su salida de tono pero dijo lo que muchos pensamos: que ya está bien de que den lecciones los más sospechosos del pueblo. Que la gente es libre para pensar, sentir, reír, follar, beber, fumar y volver a empezar si quiere. Que los valores de uno mismo se demuestran en privado y que, al final, solo quedan los buenos momentos. Pepe, con su herencia de risas, nos ha hecho millonarios. No es dinero. Es mejor. Se trata de la comedia en estado puro que hoy despide al maestro. Esperemos estar a tu altura Pepe. Y llama cuando llegues, deja de fumar y guárdame un asiento a tu lado. Yo quiero ver el juicio final contigo, partiéndome el culo.

PETITS PARADISOS QUE JA SÓN MEUS

Ja és sabut que les illes em tornen boja...
M'encanten.
M'agrada el sol, la sorra, l'aigua, les onades, sentir-les, banyar-me... això ho puc trobar en qualsevol platja, però si és en un trosset de terra envoltat d'aigua on hi viu gent, especial en cada illa, i que té mil coses que ho fa especial...
He tingut la sort d'estar a Menorca (la meva illa per excel·lència on, sommiant, espero poder passar els estius de la meva vida), Mallorca, Eivissa, Formentera, Santorini, Mikonos i Sardenya.
I em moro per estar a la Graciosa i per defecte a Lanzarote, Còrsega, Madeira, Fuerteventura, Cabo Verde, Giglio... com a factibles i Philippines, Fiji, San Blas de Panama, entre moltes altres... per sommiar.
Però vaja, el post en sí era per deixar constància de les millors cales o platges que he tingut el plaer de conèixer i enamorar-me.
No estan pas en ordre de preferència

M E N O R C A

Cala Pilar

Font: menorcaexplorer.com

Ja l'he anomenat en alguna ocasió. La primera vegada que la vam veure, després de caminar durant una llarga estona, i sense saber ben bé on anàvem, vam flipar...

Cala Macaralleta

Font: http://itinerarispermenorca.blogspot.com

ERA una cala paradisíaca, i remarco l'era perquè quan la vaig conèixer fa 10 anys l'accès era complicat i només hi accedia qui en tenia ganes. Quan vaig veure les escales picades a la pedra va perdre tot el seu encant... masificada és poc, en temporada alta, és clar. Això sí, poques cales m'han fet sentir el que sento quan estic allà. Fora i dins de l'aigua. Brutal.

Cala Pregonda

Font: sobreespana.com

Si vaig a Menorca, vaig a Cala Pregonda. Un altre paradís de l'illa, entre molts que té, però aquesta cala és, per mi, màgica. Un raconet de sensacions infinites.


Es Talaier

Font: panoramio.com

Descoberta l'últim cop que vaig anar a l'illa. Una tarda inobliable.

I aquí paro, però me'n deixo moltes! Com Trebaluger, Binigaus, Mitjana, Algairanes, enBrut, Tortuga, Cavalleria... buf! no acabaria mai...

De les següents només n'anomenaré una, la que més m'ha marcat, tot i que costa escollir-ne una...

M A L L O R C A

Es Trenc

Font: blog.paradizo.com

Una descoberta inesperada. Mmmmm!!

E I V I S S A

Cala Conta

Font: toibiza.es

Una illa imprescindible i per descubrir. L'interior i la part tranquil·la de l'illa és igual o molt millor que la sobradament coneguda.

F O R M E N T E R A

Ses Illetes

                                                                                            Font: ojodigital.com
Qui heu estat a Formentera sabreu de sobres que no té prous adjectius per descriure aquesta illa. Quina sort tenim de ser mediterranis i tenir aquest trosset de cel tan a l'abast!



S A R D E N Y A
Cala Pelosa - Stintino

 Font: supervacanza.it

Les tonalitats de blau de l'aigua no les havia vist mai, la millor aigua a la que m'he banyat fins al moment. Tanco els ulls i encara m'hi veig... A més, hi vam anar a finals de setembre i no estava massa massificada i si els busques, hi ha raconets... i quins raconets!



Sóc una enamorada de les illes, per gran o petita que sigui.
M'apassiona el blau del mar i la sensació indescriptible que sento quan estic davant de l'aigua. El que veig fora i dins de l'aigua.
Sommio en poder gaudir d'aquesta sensació molts i molts anys.

COM ÉS LA LIA

En l'anterior post vaig expressar més el que sentia al ser mare, però també m'agradaria deixar escrit com és la Lia.

Ja camina. Ja fa un temps, va començar a caminar als 11 mesos. Primer gatejava i mica en mica, agafant-se per tot arreu es va comentçar a deixar anar i un dia, pam! I ara, ja no para...
Xerra moltíssim! Diu paraules com papa, mama, lleteta, mam, teta, bubu, nen, nena... i la resta amb el seu idioma, però sempre la sents de fons.
És molt valenta. No té por de res i quan cau, és molt difícil que plori. S'atreveix amb gairebé tot.
Menja de tot i tot li agrada, només té 2 dents (les de baix) des de fa més de 2 mesos, però menja com una llima, i tot ho vol provar. Li és igual carn, peix, qualsevol verdura, llegum, arròs, pasta... tot li agrada!
Fins ara s'adormia sola i tota la nit, però portem uns dies que tenim molta feina perquè s'adormi per les nits. Necessita que estiguis amb ella a l'habitació. Això sí, dorm tota la nit des dels 4 mesos, rara és la vegada que es desperta i demana alguna cosa.. A veure què fem per canviar-li els hàbits de dormir.
Pel que fa a estar malalta ha tingut: fongs, refredats, una bronquitis i conjuntivitis. El més corrent, vaja..
És simpàtica, riallera i mooolt espavilada. Només cal dir-li una vegada les coses perquè les enganxi i ja ho repeteixi o ho entengui. I ara comença a estar molt graciosa.
Ens cau la baba i estem molt entrentinguts...  ;)

1 ANY

Avui fa un any que vaig ser mare.

No es pot explicar amb paraules, i només t'entén qui ho és. Això m'ho deien abans de ser-ho i no m'ho creia, o potser no ho entenia. Però ara sí. Completament.

Ser mare m'ha suposat descobrir-me.

Quan fa un any vaig tenir la Lia per primer cop als meus braços, me la vaig mirar i immediatament vaig saber que res seria més important per mi que aquella personeta. Sembla mentida com et canvien les prioritats.

Comences a estimar d'una manera que no has fet mai. Ni a la teva parella, ni als teus pares, germans o amics.

Tot i que tingui un any, he pogut entendre i valorar moltes de les coses que van fer els meus pares per mi i jo ni tan sols percebia... i el que em queda!

Tan sols espero poder-ho fer la meitat de bé que ho han fet els meus pares, a qui els hi dec el que sóc. 

Estic molt orgullosa de l'educació i sobretot els valors que he rebut. Procuraré transmetre-ho de la manera més natural i sincera que em sigui possible.

La Lia és especial. Té les idees molt clares, és oberta, simpàtica i molt espavilada. Ho pilla tot a la primera i té una capacitat d'enteniment que em sorprén.

A vegades tinc la sensació que m'ensenya més coses ella a mi que jo a ella.

I quan penso en el que tot just comença, em sento la persona més viva, il·lusionada i afortunada del món. 

No puc deixar de pensar que és el millor que he fet fins aquest moment.

T'adoro Lia!

AVUI TOCA TEATRE!

4 MESOS

Avui fa 4 mesos que va néixer la Lia. 4 mesos! Com passa el temps...

La valoració que en faig és molt positiva. Tothom em diu que repetiré aviat... La veritat és que tant l'embaràs, com el part, com la Lia ha anat tot perfecte.

És una nena molt fàcil. Dorm el que ha de dormir, menja molt bé i de moment, no hem tingut cap problema greu de salut, les cosetes 'normals': conjuntivitis, fongs... però res amb importància.

A mi em va costar una mica recuperar-me del tot. Un mes. Fins al cap d'un mes no vaig tornar a ser jo, com que no em trobava bé, estava irritable, saltava a la més mínima, em molestava fer qualsevol cosa 'fora' del normal, i em costava molt fer alguna cosa amb la nena. Em posava nerviosa a la més mínima, però va durar un mes, ara ja, tot per la mà! :)

Al Serg i a mi ens cau la baba, i no n'hi ha per menys! Ara és quan està tan riallera, cada dia fa una cosa nova, està descubrint els sons i no calla... (ai quan aprengui a parlar!), en definitiva, és una passada.

Tot just fa una setmana que m'he incorporat a la feina i de moment tot perfecte, pels matins està amb l'àvia paterna i per les tardes amb mi. Com que tinc feineta, ho porto bé, vull dir que no tinc massa temps d'enyorar-la... :P

I res! gaudint de cada segon, perquè quan veig fotos d'aquests 4 mesos, me'n dono compte que el temps corre molt de pressa!

LIA

El passat dijous 3 de febrer a les 12.32 va néixer la Lia.
Dilluns d'aquella setmana vaig tenir visita a la ginecòloga i em va dir que estava verda verda, dilatada 0 i que si no tenia a la nena al llarg de la setmana, el dilluns 7 em provocaria el part. Convençudíssima de que dilluns entraria xino-xano a la clínica...
Tant la meva mare com la meva sogra em van dir que dijous canviava la lluna o no sé què... i jo: 'sí, sí...' pam! Dijous em vaig despertar cap a les 5.30 amb contraccions més aviat fortes, fins llavors n'havia tingut d'encaixament però poques i més aviat fluixes. Vaig aixecar-me per anar al lavabo i ja vaig veure que la cosa anava més o menys en serio... torno al llit i no tardo ni 10 minuts en anar al sofà, estava incomodíssima.
Mòbil, llibreta i boli en mà, vaig estar-me al sofà apuntant les contraccions, de seguida van ser cada 5 minuts i cada vegada més fortes.
A les 9 vaig trucar a la comadrona i a les 10 ja entrava a la clínica. Em va fer un tacte i em va confirmar que anava de part. Jo n'estava convençuda, vamos... I em va dir que dilatava molt ràpid.
Em van posar l'epidural de seguida i a partir d'aquí... ooohhhhh!!!  :)
Em va fer molt mal l'anestèsia, però com que sabia perquè era, vaig aguantar com una jabata. Un altre tacte, la comadrona em diu que 'estic fantàstica' i trenco aigües. Em preparen la sala de parts i amb 3 empentes, la Lia ja era als meus braços. Així, pim pam. A les 10 entrava i a les 12.30 ja neixia... Bien! Embaras boníssim i part curt i sense complicacions.
No sé si influenciada per les pel·lícules, m'imaginava un part amb soroll, molta gent amunt i avall, tot de color verd... i res de res. Súper tranquil, molt familiar i de color blau... jajaja. Érem la doctora, la comadrona, una auxiliar, el Serg i jo. Em parlaven molt tranquil·lament i em transmitien moltíssima serenor. Genial, vamos.

La Lia va pesar 3.100kg i va medir 48cm, és molt peludeta i morena, morena.

Ens van donar l'alta diumenge i de moment, ens en estem sortint força bé. Dorm i menja, tot i que a vegades li costa agafar el son i s'enfada. Però no ens podem queixar.
Estem aprenent a fer de pares i de moment, sembla que li agrada com ho fem. Ens estem adaptant a ella i ella a nosaltres, que no és poc.

Ja us aniré explicant co avança la cosa, mentre, continuarem babejant...

TOT ESPERANT...

NO QUEDA RES!

La Lia ja envia senyals de que la cosa està al caure. És que ja no queda res!
Ahir vaig anar a fer-me les corretges i tenis contraccions cada 3-4 minuts i la comadrona em va dir que em podia posar de part ahir mateix... Ens va canviar la cara als 2... La veritat és que sabem que pot sortir en qualsevol moment, però millor si ho fa quan estava previst, hem de matar alguna cosa, encara!

De moment estic per casa amb contraccions fluixetes i portables, que vagi anant fent, que és el que toca.
Quines ganes de veure-li la carona!

Any nou, propòsits nous...

Ja fa un any del tradicional post per aquestes dates.
I aquest 2011 no podia ser menys!
Fent balanç del que demanava per aquest 2010, la veritat és que no ens podem pas queixar. Ha sigut un any tranquil, potser massa, perquè de novetats, a part de quedar-me embarassada, ni una!
- Pel que fa a la salut, no em puc queixar, ni per mi ni pels meus. De moment tot està igual i que duri! A més, hem tingut una alegria! He sigut padrina el dia de Sant Esteve, una nena preciosa, la Paula! La meva germana es va quedar embarassada 5 setmanes abans que jo. Ara a esperar la cosineta, a veure quan vol sortir.
 - A la feina, molt millor que temps enrera, tot i la crisi i diferents aspectes negatius que hem passat, puc dir que estic il·lusionada de nou i de moment, tot va per on ha d'anar.
- De viatges, res de res! Al febrer vam anar a Mallorca un cap de setmana i punto! uaaauu!!  :(
Però al quedar-me embarassada, vam decidir fer un estiu tranquil al poble i voltants amb la família i els amics.
- Augmentar la família, demanava.... això sí! només queden 3 setmanes! Quines ganes!
- Al pis de moment, res de res, amb l'embaràs vam voler canviar, però tal i com estan les coses, de moment, impossible. S'ha de dir però que amb els canvis estem força contents.
 - I res, per la resta, força tranquils. Cada vegada més enamorada i molt molt il·lusionada per l'arribada de la Lia.

Pel que fa al 2011, el que em proposo és el següent:
 - Primer de tot, saber fer de mare, el millor possible. Que tot vagi molt i molt bé i que agafi aquesta nova experiència amb tota la força i optimisme que es mereix. Tinc la sort de poder estar amb ella fins al mes de juny, per tant, aprofitar cada moment i cada minut per ser la mare més feliç de món.
 - Compartir cada una d'aquestes coses amb el Serg i ser tant o més feliços que ara.
 - Salut, moooolta salut per mi, per la Lia, pel Serg i per tots els meus. Si hi ha salut, la resta, bé més o menys rodat.
 - Si es pot donar el cas, tenir l'oportunitat de canviar de pis, però per aquest 2011 ho veig complicat.
 - Conservar feines i pujar, sempre pujar! Mai baixar...
 - Que aquest any estigui ple d'aconteixement i aventurines, com a nosaltres ens agrada.
 - Sentir-me bé en aquesta nova vida que comença i...
 - Tranquil·litat, com sempre demano i molt bons moments, a la fi i al cap, això és el que importa. No demano més.

Salut i sort en aquest 2011! Procureu sentir-vos bé!!

REFORMES!

Aquest pont ens toca això...
Com que ens quedem on estem, hem de reestructurar espais. O sigui que estarem molt ocupats amb pintura, ikea, muntar mobles, empaperar... He de dir però, que m'encanta!

Estic molt preocupada pel meu insomni... no dormo res!

ANAR AL ROVELLÓ

De ben petits la mama ens portava al rovelló.  Anàvem moltes tardes de tardor, amb ella i la padrina, a buscar rovellons. Sempre ens explica que no vam caure mai... 'i éreu ben petits!' explica.

N'agafàvem moltíssims (abans se'n feien més que ara) i recordo les conserves, les graelles a les brases...

Som quatre germans i puc dir que sóc l'única que continuo anant al rovelló amb la mama. Als caps de setmana d'octubre i novembre ja m'espera.

Aquest any hi hem anat juntes algunes vegades i encara hem fet bona feina. Podem dir, però, que per aquesta temporada ja podem penjar el cistell, o això sembla!