CANVIS!

La meva vida ha donat un gir d'uns quants graus:
 - Després de 13 anys a Barcelona he tornat al poble, visc al del costat, a 4km, però sóc a casa.
 - La Lia va a la mateixa llar d'infants que vaig anar jo. A dia d'avui, 17 nens/es en tota la llar. Visca les escoles rurals!
 - He volgut conservar la feina de Barcelona perquè m'ho he currat i m'agrada. També la necessito. I he de dir que tinc un jefe de puta mare i s'ha adaptat totalment a les meves 'noves necessitats'.
 - Visc a 130 km.
 - Pujo i baixo cada dia en tren. De moment ho porto molt bé perquè intento aprofitar les 3 hores diàries que m'ocupa: com enyorava la lectura! (també treballo i perdo el temps en les reds socials)
 - El canvi que hem fet en habitatge és de pas de gegant.
 - Aquest estiu va morir el Mad. Va venir a viure amb nosaltres quan ens vam posar a viure junts, amb això crec que ja no cal dir res més... :__(  Tenia 10 anys.
 - Tinc el meu petit hortet: enciams, raves, pastanagues, escaroles, cebes, bajoques, pèsols, faves, maduixes...
 - Torno a despertar moltes coses meves que no recordava i m'encanta. Me'n dono compte que he tornat amb el que em vaig proposar anar a buscar.
 - Torno a tenir a les persones que més he enyorat al meu costat! El caliu familiar, quan te'n dóna, de caliu,  és insubstituible.

Tot això amb una adaptació difícil, amb moments de voler tornar enrere...
Però han guanyat les ganes de viure, de provar-ho, d'assumir el repte, de complir els nostres somnis.

Em sento bé!

AGOST

Ahir vam anar al TNC a veure Agost. En teníem moltes ganes.
Vam poder comprar les entrades en el mateix moment que es van obrir els dies de prorroga i poder estar a les primeres files.
Brutal, em va encantar. La Lizaran posa en peu el teatre, i és tal qual m'esperava. Teatre en estat pur.
Encara tinc el bon sabor a la boca! 

MALA SORT

Així estem! Que no ens el treiem de sobre! :(

Tot anirà bé!! Segur!!

Hi ha d'anar....

COSES MEVES

- M'agrada molt més el dia i la claror que la nit i la foscor
- He nascut i crescut en un poble petit i ho valoro moltíssim, crec que és una cosa que influencia moltíssim, i positivament, en la manera de ser

- Sento pena per moltes coses, no ho puc evitar

- No m'agraden les cols de brusel·les, la tripa, les bledes i els profiterols; i m'encanta el salmó, l'arròs, la ceba, les maduixes i les carxofes

- Mai m'ha afectat la regla en el meu caràcter

- Tinc molta empatia, a vegades massa

- Sóc maniàtica amb els coberts amb els que menjo, en col·locar els plats i el paper de water i no puc dormir amb la porta de l'armari oberta
- Sóc patidora de mena, i això és una de les coses que més m'amoïnava al ser mare, però me n'he donat compte que pateixo més per les coses externes que per les que tinc més a les meves mans

- No m'asseco mai el cabell

- Sóc incapaç de robar res, a petita escala evidentment, em delataria jo mateixa a l'instant

- Odio tenir el singlot, faig qualsevol cosa per treure-me'l, sigui on sigui

- No puc amb l'or

- Per culpa d'on visc, m'he tornat intolerant amb alguns col·lectius i la seva manera de viure

- No m'agrada parlar per telèfon, i per això no acostumo a trucar

- Sempre veig més llarga del que és la distància que he de saltar, i una vegada salto, me'n dono compte que no era tant, que ho hagués pogut fer molt abans, però sempre hi ha alguna cosa que em recorda que és massa per mi

- La meva filla m'ha despertat el millor de mi. Sense cap mena de dubte és el millor que he fet a la vida.

- I el seu pare és el 50% del que sóc, almenys a dia d'avui, i des de fa gairebé 16 anys

- No sóc gens rencorosa, el que m'ha fet mal o s'ha interposat en el meu camí, ho aparto i segueixo endavant, i no acostumo a mirar enrere

- M'encanten les cases i la manera de viure de la gent, sóc molt observadora. En aquest i en molts altres aspectes

- M'agrada estendre la roba i no em barrufa treure la pols

- Necessito envoltar-me de gent que em carrega d'energia i m'encanten aquests moments

- Però alhora, tinc els meus moment antisocials
- Barcelona va ser i ha sigut tot el que esperava

- Sóc d'estiu. M'encanta el mar, el sol, la pell morena i els dies llargs

- M'inspira la creativitat, la bona intenció, els colors, la fotografia, les ganes de viure, les petites coses, els missatges directes, el que fa descubrir-te, les ganes d'aprendre i les ments obertes

- Tinc por al mal i patiment dels meus però no tinc gens de por a la mort

- Puc parlar d'aquest tema obertament per la malaurada sort que he tingut en el que m'envolta

- Sóc més de coses petites que de grans

- M'encanta tallar-me les ungles, i per això odio les ungles llargues

- El romaní, la farigola i el llorer són les meves herbes preferides

- Faig bona lletra perquè es una cosa que sempre m'hi he mirat molt, encara ara, i amb les faltes igual

- Odio posar gasolina

- M'agrada conduir: molt de dia però gens de nit

- Sóc una afèrrima apassionada de les illes, i sobretot de Menorca

- No m'agrada fer les coses per obligació o compromís, quan surt, és per alguna cosa i ho acostumo a aprofitar. Suposo que he sortit al meu pare.

- Lligat a això, no sóc de compromisos
- M'agraden els animals, tota la vida he viscut amb ells

- M'estimo, amb les meves carències i defectes, però estic contenta del que sóc i el que faig en aquest món. Tot i que tinc claríssim que caminem sols i és com ho hem de fer, però m'agrada pensar que col·laboro en fer el camí agradable i a vegades especial a la gent que tinc al meu costat

- Coses petites, però alhora enormes. Això és el que em mou i fa que procuri assolir el meu objectiu: sentir-me bé

Calçotades

Calçots de mentida!! :)  Aquests de Las Teje y Maneje

Ja en parlava fa un temps, però entre que l'any passat estava prenyada i la salsa no em sentava massa bé, i que aquest any, per circumstàncies varies, no baixem massa al poble, aquest any encara no els he provat!!!! i tinc un mono...

Ho diu una que cada any li acabaven sortint els calçots per les orelles...  :(

DESCANS...

Aquest cap de setmana me n'anava tranquil·lament a passar-lo en un lloc així...
Els divendres acabo morta!

Extret de El Sofà Amarillo

COM SE T'ENYORA, RUBIANES!

RUBIANES, EL HOMBRE LIBRE per Andreu Buenafuente  [2mar09]

Tal como está el mundo en estos momentos (hecho una mierda), no podemos permitirnos que Pepe Rubianes se haya marchado. Pero habrá que hacerse a la maldita idea de su desaparición porque la vida es un mal guión en el que, al final, te mueres. Todos los que queremos y seguimos a Rubianes, estamos desorientados, tristes y nos resistimos a hablar en pasado. Personalmente, voy a pensar que se ha ido a uno de sus innumerables viajes, -posiblemente África- y que cuando vuelva, nos comeremos un arrocito en su Barceloneta y luego daremos un paseo y me preguntará si tengo novia y si todavía tengo programa. Recordaré toda la vida un paseo nocturno de más de dos horas "perecemos maricones nene", en el que aprendí más que en cuatro años de carrera que, por otro lado, no tengo.

No quiero pensar en un Rubianes ausente, porque la huella que ha dejado en todos nosotros es de tal dimensión que siempre, repito, siempre estará presente en nuestra vida, en nuestros recuerdos, en mi oficio, en algunos de mis gestos, en unos cuantos cabreos contra los intransigentes de turno y en mil detalles más que están ahí o irán apareciendo. Pepe era, sobretodo, un hombre libre. El más libre que he conocido jamás. Pensaba y decía lo que le daba la gana. Vivió la posguerra y la democracia, era culto y sensible, así que veía venir a los gilipollas de turno, una hora antes. Todo eso, mezclado con su propia vida y una observación ácida y crítica del mundo, era la materia de la que estaba hecho su teatro: genialmente autobiográfico. Tenía unos cuantos amigos y miles de seguidores. Al primer grupo nos cuidaba como un hermano mayor. Al segundo grupo, les daba lo mejor. Su sonrisa de jocker, sus subidas de tono, su afilada puntería contra el facherío y las imposturas de una sociedad demasiada preocupada por el que dirán. A Pepe le importaba un huevo lo que dijesen, porque cuando la gente decía chorradas, él ya no estaba. "Cuando no hablo yo me aburro", solía bromear. Tenía razón y tenía motivos. Lo primero que he pensado es que hay que dignificar su memoria. Vale ya del asunto de Tv3 y su crítica a la unidad de España. El que resuma su carrera con ese episodio es un simplista. Además, Pepe reconoció su salida de tono pero dijo lo que muchos pensamos: que ya está bien de que den lecciones los más sospechosos del pueblo. Que la gente es libre para pensar, sentir, reír, follar, beber, fumar y volver a empezar si quiere. Que los valores de uno mismo se demuestran en privado y que, al final, solo quedan los buenos momentos. Pepe, con su herencia de risas, nos ha hecho millonarios. No es dinero. Es mejor. Se trata de la comedia en estado puro que hoy despide al maestro. Esperemos estar a tu altura Pepe. Y llama cuando llegues, deja de fumar y guárdame un asiento a tu lado. Yo quiero ver el juicio final contigo, partiéndome el culo.

PETITS PARADISOS QUE JA SÓN MEUS

Ja és sabut que les illes em tornen boja...
M'encanten.
M'agrada el sol, la sorra, l'aigua, les onades, sentir-les, banyar-me... això ho puc trobar en qualsevol platja, però si és en un trosset de terra envoltat d'aigua on hi viu gent, especial en cada illa, i que té mil coses que ho fa especial...
He tingut la sort d'estar a Menorca (la meva illa per excel·lència on, sommiant, espero poder passar els estius de la meva vida), Mallorca, Eivissa, Formentera, Santorini, Mikonos i Sardenya.
I em moro per estar a la Graciosa i per defecte a Lanzarote, Còrsega, Madeira, Fuerteventura, Cabo Verde, Giglio... com a factibles i Philippines, Fiji, San Blas de Panama, entre moltes altres... per sommiar.
Però vaja, el post en sí era per deixar constància de les millors cales o platges que he tingut el plaer de conèixer i enamorar-me.
No estan pas en ordre de preferència

M E N O R C A

Cala Pilar

Font: menorcaexplorer.com

Ja l'he anomenat en alguna ocasió. La primera vegada que la vam veure, després de caminar durant una llarga estona, i sense saber ben bé on anàvem, vam flipar...

Cala Macaralleta

Font: http://itinerarispermenorca.blogspot.com

ERA una cala paradisíaca, i remarco l'era perquè quan la vaig conèixer fa 10 anys l'accès era complicat i només hi accedia qui en tenia ganes. Quan vaig veure les escales picades a la pedra va perdre tot el seu encant... masificada és poc, en temporada alta, és clar. Això sí, poques cales m'han fet sentir el que sento quan estic allà. Fora i dins de l'aigua. Brutal.

Cala Pregonda

Font: sobreespana.com

Si vaig a Menorca, vaig a Cala Pregonda. Un altre paradís de l'illa, entre molts que té, però aquesta cala és, per mi, màgica. Un raconet de sensacions infinites.


Es Talaier

Font: panoramio.com

Descoberta l'últim cop que vaig anar a l'illa. Una tarda inobliable.

I aquí paro, però me'n deixo moltes! Com Trebaluger, Binigaus, Mitjana, Algairanes, enBrut, Tortuga, Cavalleria... buf! no acabaria mai...

De les següents només n'anomenaré una, la que més m'ha marcat, tot i que costa escollir-ne una...

M A L L O R C A

Es Trenc

Font: blog.paradizo.com

Una descoberta inesperada. Mmmmm!!

E I V I S S A

Cala Conta

Font: toibiza.es

Una illa imprescindible i per descubrir. L'interior i la part tranquil·la de l'illa és igual o molt millor que la sobradament coneguda.

F O R M E N T E R A

Ses Illetes

                                                                                            Font: ojodigital.com
Qui heu estat a Formentera sabreu de sobres que no té prous adjectius per descriure aquesta illa. Quina sort tenim de ser mediterranis i tenir aquest trosset de cel tan a l'abast!



S A R D E N Y A
Cala Pelosa - Stintino

 Font: supervacanza.it

Les tonalitats de blau de l'aigua no les havia vist mai, la millor aigua a la que m'he banyat fins al moment. Tanco els ulls i encara m'hi veig... A més, hi vam anar a finals de setembre i no estava massa massificada i si els busques, hi ha raconets... i quins raconets!



Sóc una enamorada de les illes, per gran o petita que sigui.
M'apassiona el blau del mar i la sensació indescriptible que sento quan estic davant de l'aigua. El que veig fora i dins de l'aigua.
Sommio en poder gaudir d'aquesta sensació molts i molts anys.

COM ÉS LA LIA

En l'anterior post vaig expressar més el que sentia al ser mare, però també m'agradaria deixar escrit com és la Lia.

Ja camina. Ja fa un temps, va començar a caminar als 11 mesos. Primer gatejava i mica en mica, agafant-se per tot arreu es va comentçar a deixar anar i un dia, pam! I ara, ja no para...
Xerra moltíssim! Diu paraules com papa, mama, lleteta, mam, teta, bubu, nen, nena... i la resta amb el seu idioma, però sempre la sents de fons.
És molt valenta. No té por de res i quan cau, és molt difícil que plori. S'atreveix amb gairebé tot.
Menja de tot i tot li agrada, només té 2 dents (les de baix) des de fa més de 2 mesos, però menja com una llima, i tot ho vol provar. Li és igual carn, peix, qualsevol verdura, llegum, arròs, pasta... tot li agrada!
Fins ara s'adormia sola i tota la nit, però portem uns dies que tenim molta feina perquè s'adormi per les nits. Necessita que estiguis amb ella a l'habitació. Això sí, dorm tota la nit des dels 4 mesos, rara és la vegada que es desperta i demana alguna cosa.. A veure què fem per canviar-li els hàbits de dormir.
Pel que fa a estar malalta ha tingut: fongs, refredats, una bronquitis i conjuntivitis. El més corrent, vaja..
És simpàtica, riallera i mooolt espavilada. Només cal dir-li una vegada les coses perquè les enganxi i ja ho repeteixi o ho entengui. I ara comença a estar molt graciosa.
Ens cau la baba i estem molt entrentinguts...  ;)

1 ANY

Avui fa un any que vaig ser mare.

No es pot explicar amb paraules, i només t'entén qui ho és. Això m'ho deien abans de ser-ho i no m'ho creia, o potser no ho entenia. Però ara sí. Completament.

Ser mare m'ha suposat descobrir-me.

Quan fa un any vaig tenir la Lia per primer cop als meus braços, me la vaig mirar i immediatament vaig saber que res seria més important per mi que aquella personeta. Sembla mentida com et canvien les prioritats.

Comences a estimar d'una manera que no has fet mai. Ni a la teva parella, ni als teus pares, germans o amics.

Tot i que tingui un any, he pogut entendre i valorar moltes de les coses que van fer els meus pares per mi i jo ni tan sols percebia... i el que em queda!

Tan sols espero poder-ho fer la meitat de bé que ho han fet els meus pares, a qui els hi dec el que sóc. 

Estic molt orgullosa de l'educació i sobretot els valors que he rebut. Procuraré transmetre-ho de la manera més natural i sincera que em sigui possible.

La Lia és especial. Té les idees molt clares, és oberta, simpàtica i molt espavilada. Ho pilla tot a la primera i té una capacitat d'enteniment que em sorprén.

A vegades tinc la sensació que m'ensenya més coses ella a mi que jo a ella.

I quan penso en el que tot just comença, em sento la persona més viva, il·lusionada i afortunada del món. 

No puc deixar de pensar que és el millor que he fet fins aquest moment.

T'adoro Lia!

AVUI TOCA TEATRE!

4 MESOS

Avui fa 4 mesos que va néixer la Lia. 4 mesos! Com passa el temps...

La valoració que en faig és molt positiva. Tothom em diu que repetiré aviat... La veritat és que tant l'embaràs, com el part, com la Lia ha anat tot perfecte.

És una nena molt fàcil. Dorm el que ha de dormir, menja molt bé i de moment, no hem tingut cap problema greu de salut, les cosetes 'normals': conjuntivitis, fongs... però res amb importància.

A mi em va costar una mica recuperar-me del tot. Un mes. Fins al cap d'un mes no vaig tornar a ser jo, com que no em trobava bé, estava irritable, saltava a la més mínima, em molestava fer qualsevol cosa 'fora' del normal, i em costava molt fer alguna cosa amb la nena. Em posava nerviosa a la més mínima, però va durar un mes, ara ja, tot per la mà! :)

Al Serg i a mi ens cau la baba, i no n'hi ha per menys! Ara és quan està tan riallera, cada dia fa una cosa nova, està descubrint els sons i no calla... (ai quan aprengui a parlar!), en definitiva, és una passada.

Tot just fa una setmana que m'he incorporat a la feina i de moment tot perfecte, pels matins està amb l'àvia paterna i per les tardes amb mi. Com que tinc feineta, ho porto bé, vull dir que no tinc massa temps d'enyorar-la... :P

I res! gaudint de cada segon, perquè quan veig fotos d'aquests 4 mesos, me'n dono compte que el temps corre molt de pressa!

LIA

El passat dijous 3 de febrer a les 12.32 va néixer la Lia.
Dilluns d'aquella setmana vaig tenir visita a la ginecòloga i em va dir que estava verda verda, dilatada 0 i que si no tenia a la nena al llarg de la setmana, el dilluns 7 em provocaria el part. Convençudíssima de que dilluns entraria xino-xano a la clínica...
Tant la meva mare com la meva sogra em van dir que dijous canviava la lluna o no sé què... i jo: 'sí, sí...' pam! Dijous em vaig despertar cap a les 5.30 amb contraccions més aviat fortes, fins llavors n'havia tingut d'encaixament però poques i més aviat fluixes. Vaig aixecar-me per anar al lavabo i ja vaig veure que la cosa anava més o menys en serio... torno al llit i no tardo ni 10 minuts en anar al sofà, estava incomodíssima.
Mòbil, llibreta i boli en mà, vaig estar-me al sofà apuntant les contraccions, de seguida van ser cada 5 minuts i cada vegada més fortes.
A les 9 vaig trucar a la comadrona i a les 10 ja entrava a la clínica. Em va fer un tacte i em va confirmar que anava de part. Jo n'estava convençuda, vamos... I em va dir que dilatava molt ràpid.
Em van posar l'epidural de seguida i a partir d'aquí... ooohhhhh!!!  :)
Em va fer molt mal l'anestèsia, però com que sabia perquè era, vaig aguantar com una jabata. Un altre tacte, la comadrona em diu que 'estic fantàstica' i trenco aigües. Em preparen la sala de parts i amb 3 empentes, la Lia ja era als meus braços. Així, pim pam. A les 10 entrava i a les 12.30 ja neixia... Bien! Embaras boníssim i part curt i sense complicacions.
No sé si influenciada per les pel·lícules, m'imaginava un part amb soroll, molta gent amunt i avall, tot de color verd... i res de res. Súper tranquil, molt familiar i de color blau... jajaja. Érem la doctora, la comadrona, una auxiliar, el Serg i jo. Em parlaven molt tranquil·lament i em transmitien moltíssima serenor. Genial, vamos.

La Lia va pesar 3.100kg i va medir 48cm, és molt peludeta i morena, morena.

Ens van donar l'alta diumenge i de moment, ens en estem sortint força bé. Dorm i menja, tot i que a vegades li costa agafar el son i s'enfada. Però no ens podem queixar.
Estem aprenent a fer de pares i de moment, sembla que li agrada com ho fem. Ens estem adaptant a ella i ella a nosaltres, que no és poc.

Ja us aniré explicant co avança la cosa, mentre, continuarem babejant...

TOT ESPERANT...

NO QUEDA RES!

La Lia ja envia senyals de que la cosa està al caure. És que ja no queda res!
Ahir vaig anar a fer-me les corretges i tenis contraccions cada 3-4 minuts i la comadrona em va dir que em podia posar de part ahir mateix... Ens va canviar la cara als 2... La veritat és que sabem que pot sortir en qualsevol moment, però millor si ho fa quan estava previst, hem de matar alguna cosa, encara!

De moment estic per casa amb contraccions fluixetes i portables, que vagi anant fent, que és el que toca.
Quines ganes de veure-li la carona!

Any nou, propòsits nous...

Ja fa un any del tradicional post per aquestes dates.
I aquest 2011 no podia ser menys!
Fent balanç del que demanava per aquest 2010, la veritat és que no ens podem pas queixar. Ha sigut un any tranquil, potser massa, perquè de novetats, a part de quedar-me embarassada, ni una!
- Pel que fa a la salut, no em puc queixar, ni per mi ni pels meus. De moment tot està igual i que duri! A més, hem tingut una alegria! He sigut padrina el dia de Sant Esteve, una nena preciosa, la Paula! La meva germana es va quedar embarassada 5 setmanes abans que jo. Ara a esperar la cosineta, a veure quan vol sortir.
 - A la feina, molt millor que temps enrera, tot i la crisi i diferents aspectes negatius que hem passat, puc dir que estic il·lusionada de nou i de moment, tot va per on ha d'anar.
- De viatges, res de res! Al febrer vam anar a Mallorca un cap de setmana i punto! uaaauu!!  :(
Però al quedar-me embarassada, vam decidir fer un estiu tranquil al poble i voltants amb la família i els amics.
- Augmentar la família, demanava.... això sí! només queden 3 setmanes! Quines ganes!
- Al pis de moment, res de res, amb l'embaràs vam voler canviar, però tal i com estan les coses, de moment, impossible. S'ha de dir però que amb els canvis estem força contents.
 - I res, per la resta, força tranquils. Cada vegada més enamorada i molt molt il·lusionada per l'arribada de la Lia.

Pel que fa al 2011, el que em proposo és el següent:
 - Primer de tot, saber fer de mare, el millor possible. Que tot vagi molt i molt bé i que agafi aquesta nova experiència amb tota la força i optimisme que es mereix. Tinc la sort de poder estar amb ella fins al mes de juny, per tant, aprofitar cada moment i cada minut per ser la mare més feliç de món.
 - Compartir cada una d'aquestes coses amb el Serg i ser tant o més feliços que ara.
 - Salut, moooolta salut per mi, per la Lia, pel Serg i per tots els meus. Si hi ha salut, la resta, bé més o menys rodat.
 - Si es pot donar el cas, tenir l'oportunitat de canviar de pis, però per aquest 2011 ho veig complicat.
 - Conservar feines i pujar, sempre pujar! Mai baixar...
 - Que aquest any estigui ple d'aconteixement i aventurines, com a nosaltres ens agrada.
 - Sentir-me bé en aquesta nova vida que comença i...
 - Tranquil·litat, com sempre demano i molt bons moments, a la fi i al cap, això és el que importa. No demano més.

Salut i sort en aquest 2011! Procureu sentir-vos bé!!

REFORMES!

Aquest pont ens toca això...
Com que ens quedem on estem, hem de reestructurar espais. O sigui que estarem molt ocupats amb pintura, ikea, muntar mobles, empaperar... He de dir però, que m'encanta!

Estic molt preocupada pel meu insomni... no dormo res!

ANAR AL ROVELLÓ

De ben petits la mama ens portava al rovelló.  Anàvem moltes tardes de tardor, amb ella i la padrina, a buscar rovellons. Sempre ens explica que no vam caure mai... 'i éreu ben petits!' explica.

N'agafàvem moltíssims (abans se'n feien més que ara) i recordo les conserves, les graelles a les brases...

Som quatre germans i puc dir que sóc l'única que continuo anant al rovelló amb la mama. Als caps de setmana d'octubre i novembre ja m'espera.

Aquest any hi hem anat juntes algunes vegades i encara hem fet bona feina. Podem dir, però, que per aquesta temporada ja podem penjar el cistell, o això sembla!

ENS HAUREM DE POSAR AL DIA...

Em passa el temps volant que no me n'adono! Que en feia de dies que no escribia... i mira que entro diàriament 'a ver que se cuece'...

- Començarem per la Lia. Ja pesa 1300 gr! És tota una doneta i de moment, està tot bé. El petit ensurt que vam tenir sembla que ja estigui estabilitzat i tot vagi com ha d'anar.
I es mou moltíssim, però molt! Espero que tot el que es mogui dins, després no es mogui fora.
Estava una mica preocupada perquè em pensava que era molt petiteta, perquè no tinc gaire panxa i quan es mou, la noto, però em fa la sensació que encara té força espai per dins, però no, està en la mida que ha d'estar.
Quines ganes de veure-li la carona! Tant el Serg com jo estem frisosoooos! :)
Ja no queda res!

Ho comentava a la doctora l'altre dia, no m'he fet gens a la idea encara de que la cosa ja s'acosta, com que no tinc molta panxa i no em sento 'molt embarassada', no tinc massa massa la sensació que dintre de res ja la tindrem aquí. I, per tant, no tenim res, encara.
L'únic que tenim és el cotxet encarregat i la cadira del cotxe. Per la resta algun regalet dels amics (pitets, uns pantalons 'cagats' per anar com la mama, una jaqueta i un gorro de sudamèrica, cosetes pel bany...).
I al no canviar de pis, ens hem de redistribuir per donar la benvinguda a una més a la família, i de moment, tampoc hem fet res, però bé, tenim novembre i desembre.


- El Serg és un crack. Es va apuntar a un concurs i ha guanyat un viatge de 3 dies a Istanbul. Toma. En un principi ens van dir que s'havia de volar abans del 28 de desembre. Vaig preguntat al metge si hi havia problema i em va comentar que no, però que ho fes el més aviat possible. Però ara ens han dit que ho hem de fer del 6 de gener al 30 d'abril. No sé si es podrà escollir... i tampoc sé si és millor volar ara 'que no tinc cap preocupació' o bé després, a l'abril, que la nena ja tindrà un parell de mesos... no estaré pensant tot el dia amb la nena????


- Al curro estem passant per una temporada força dolenta. Per diversos factors, la meva comanya i jo anem sobrecarregades de feina i força disgustades amb les maneres. La "sort" que tinc és que el dia 23 de desembre serà l'últim dia que treballi, ja que m'hauria d'incorporar el dia 10 de gener i llavors ja em faltarà molt poquet per parir.


- Fa un temps, us vaig parlar de que a casa érem molts, doncs sembla que hem trobat la solució!
Després d'intentar-ho tot i veure com ens anàvem desesperant, ens van parlar d'aquest producte i sembla que sigui miraculós! de moment, sembla que funcioni... a veure el què dura!


I això és tot, de moment. Intentaré que el següent post no sigui per Nadal... ;)

Lia

Una NENA!!!!!!!!
El divendres passat vaig tenir la eco de les 2o setmanes i ens van confirmar que era una nena. No havia comentat res perquè vam tenir un petit ensurt, però amb una prova específica que m'he fet avui, estem més tranquils i podem dir que tot segueix amb normalitat, de moment.
Conteeeeenta!

confirmat que hi ha una ratxa de nenes...

Marc o Lia?

Demà sortirem de dubtes!!
(Espero! :`\ perquè com no es deixi veure....)

Fent-nos a la idea de ser pares

Com us vaig deixar anar a l'anterior post, estic embarassada.
De 4 mesos i mig, gairebé de 20 setmanes, a l'equador de l'embaràs que és d'unes 40 setmanes.

Jo tenia el rellotge biològic despert de feia molt de temps, però el Serg no, i vaig esperar que ell n'estés segur, preparat i en tingués ganes. Recordaré tota la vida el dia que em va dir que volia ser pare. 'En serio? Doncs demano hora al ginecòleg i ens hi posem', i sí sí, pim pam. Entre això i quedar-m'hi potser van passar uns 4-5 mesos. Al final ja ens ho vam pendre més en serio i bingo! Ampliem família a finals de gener.

Estem molt contents i animats, des del principi. Ens fa moltíssima il·lusió.
S'ha de dir que al principi costa fer-se a la idea. Sobretot a mi em va costar, més que res perquè estava perfecte i em veia igual que ahir, per dir-ho d'alguna manera, i en canvi hi havia tota una sèrie de canvis a la meva vida: deix el tabac, no beguis alcohol, cuida l'alimentació, ves amb compte al gimnàs...
Ara ja està superat, quan veus les primeres ecos i el cos et comença a canviar vas assumint el que passa dins teu que no deixa de ser tota una experiència.

Des del primer dia m'he trobat perfecte, cap problema. Ni una nàusea, ni un vòmit... El primer trimestre tenia molta son, em sentia cansada i anava molt sovint a fer pipi.
Ara al segon trimestre potser estic una mica més activa, tinc mals de cap i em sento més pesada. I tinc insomni, rara és la nit que dormo les 7-8 horetes d'un tiron que dormia abans. Em desperto molt sovint i força neguitosa, cosa que em fa que em costi tornar-me a dormir fàcilment. Però no em puc pas queixar, he estat perfecte.

La setmana vinent sabrem si és nen o nena, tenim la eco de les 20 setmanes el dia 17/09. La cosa està molt molt renyida, hi ha 'un pique' (de molt bon rotllo) important. El pare vol un nen: Marc i la mare una nena: Lia.
Hi ha apostes de tot tipus. Hi ha qui té claríssim que serà un nen i n'hi ha que una nena. No falla... la probabilitat és del 50%...
Mentre vingui bé...

Una cosa que ens ha agobiat, i ens agobiarà més en el futur, és el nostre pis. És un 4t sense ascensor, de 40m2 i una sola habitació (la nostra) i en una zona que és una mica 'territorio comanche'. Puta mare.... :S
Hem mirat diferents opcions de canvi, però de moment creiem que la més assenyada és adaptar-nos com puguem i quedar-nos aquí mentre el pulsin sigui ben petit. Tal i com estan les coses no ens podem permetre el luxe de malvendre el pis, i més sabent que la cosa aniria per llarg. I el lloguer també l'hem descartat per evitar que ens deixin el pis irreconeixible... O sigui, a tirar d'Ikea i a reestructurar la nostra habitació per encabir-hi la cuna i au! ja ens apanyarem... La meva mare les va passar més putes en aquest sentit i estem tots la mar de ben criats.

A la feina, cap problema. L'altre dia ja ens vam reunir per saber com ens ho faríem . Al Nadal ja deixaré les coses enllestides per si no torno i ale... em puc permetre el luxe d'estar els 4 mesos de baixa força tranquil·la.

I així estan les coses, amb moltes moltes ganes de la eco de la setmana vinent per poder-li posar nom i saber que tot està perfecte i esperant que tot continui fins ara.

Actualitzar el blog

M'he proposat actualitzar el blog... espero cumplir-ho! A més tinc una novetat molt nova... Estic embarassada!
Us en faig 5 cèntims al pròxim post.

La meva mitja taronja

El passat 10 d'agost el Serg i jo vàrem fer 14 anys.
14 anys anys de relació, però 20 que no ens separem, perquè des dels 12 anys que ens vam conèixer no ens hem separat.
Buah! és tota una vida, eh!?
I jo encantada, em sento més a prop seu que mai. Enamoradíssima, estic.
T'estimo bitxo!

Pot ser divertit

Abandonat!

Tens tota la raó, Lin!
Tinc el blog mooolt abandonat.
M'has donat una nota d'atenció i et faré cas. Prometo posar-lo al dia aquesta setmana mateix. :)

És temps...

de menjar calçots!

quina sort en tenim del país on vivim. Gran gastronomia!
Ja sigui amb la família, amb la colla, amb els companys de feina... és tot un ritual.
Un bon foc, bons calçots, bona salsa!, bona carn i bon vi.
No falta res més, la resta ja es fa tot sol...




BON PROFIT !!!

Estimats Reis Mags d'Orient...

Fent una mica de balanç del 2009 només puc dir que ha sigut un any tranquil... tranquil pel que fa a canvis i propòsits. Veient el post de l'any passat, puc dir que més o menys està tot en la mateixa situació, que tampoc em puc queixar.
La meva àvia encara va tirant i està bé, dintre del que cap, i no hem tingut cap ensurt més, i que duri...!
Pel que fa als viatges, aquest any ha sigut 'fluixet' també, tan sols hem anat a Dublin, Menorca i Sardenya.

Així doncs, farem la carta als Reis...

• Primer de tot, SALUT!!! moooolta salut, si hi ha salut, la resta ve sol. Salut pels meus i per mi.
• Que la feina, sigui per fi, allò que espero.
• Algun que altre viatget i molts planillus
• Que augmentem la família
• Que tinguem l'oportunitat de canviar de pis, si us plaaaauuu!
• Tranquil·litaaaaat! Mooooolta tranquil·litat
  
• I molts èxits

Així, pim pam. A trets generals.
No puc demanar més!

Que tingueu un bon any i que us portin moltes coses els reis!

El Caganer

Molt bon Nadal a totes i tots!!!!!!
Que passeu molt bons dies i feliç 2010!

Salut i sort!

JAIR DOMINGUEZ

Ahir vaig anar a la presentació del llibre del Jair Dominguez: Jesucrist era marica, i altres contes

Aquest home és un crack, en el seu blog es retrata, vaya...

Qui escolti RAC 1, sabrà que el podem sentir cada dia de 13 a 14h en el programa de la Segona Hora, juntament amb en Quim Morales i en Xavier Pérez Esquerdo.

Encara tinc el somriure als llavis... :)

AVUI, ÉS EL MILLOR DIA DE LA SETMANA

On treballo, gestiono projectes conjuntament amb una escola de dansa, i l'altre dia vaig haver d'anar-hi. No era la primera vegada, però em vaig fixar en algo que no m'hi havia fixat mai.

En un raconet de la recepció tenien un cartellet, totalment artesanal, que deia: avui, és el millor dia de la setmana.

Em va encantar.

És com dir:

AVUI ÉS UN BON DIA

MENORCA

m'enamora

sóc 100% jo

em desperta el que tinc amagat

m'inspira

em dóna llibertat

em calenta

la disfruto

la necessito

...

finals del 1999

L'altre dia parlant amb una amiga, vaig recordar el meu primer any a Barcelona.
Amb la gran ajuda d'un amic, vaig poder 'sortir' del poble. Va arribar un moment que em sentia totalment petita i poca cosa i no em molava gens. En aquell moment tenia 40mil moixonets al cap i veia q al poble era impossible fer-los volar, però no sabia com 'afrontar' la situació.
Total, i saltant-me un llarg capítol, vaig acabar a Barcelona.
De 700 a 1.500.000 d'habitants. Toma ya.

La il·lusió del canvi va fer que els primers mesos fossin d'anedralina total, però tal i com va passar el temps, les circumstàncies i les experiències, vaig anar veient com em feia gran. Així, tal qual. I això és el que recordava amb una amiga. El donar-te compte de quan et fas gran.

Jo vaig tenir la sort (i no la desgràcia) de donar-me'n compte completament. Va ser progressiu, però ràpid. Vaig haver d'encarar-me a un canvi total: fer-m'ho tot jo, estar a 130km de la família, buscar-me la vida... i sempre tenint les coses clares.

Dic lo de ser ràpid perquè hi ha qui ho fa xino-xano i hi ha qui encara no ho ha fet (perquè no els hi posen fàcil), però tot són maneres de ser.

Fa 10 anys que vaig arribar aquí i encara no m'he mogut. De moment, m'hi sento bé, molt bé. M'ha donat tantes coses que sé que no hagués trobat...

Tot i que també té molt a veure que tinc un filet que, sense trencar-se, acaba a casa meva, sinó seria diferent.

Vaig sentir com madurava, i és una sensació increible! Sentir com 'et fas gran' per com reacciones, pel que decideixes, per com canvien les teves prioritats... això ho fas cada dia, vale, però la primera vegada que ho sents??? uaaauu!

DE VACANCES

vacances: Cessació, suspensió, temporal d'una activitat

Doncs sí, de VACANCES. Vacances! que bé sona aquesta paraula... i més quan portes tot un any esperant-la.

Vaig plegar el dia 31 de juliol i fins al dia 31 d'agost no m'incorporo. Siiii jodeerr!!! A rascar-me'ls a 4 mans!!! quines ganes que en tenia.

Aquest any ha sigut força dur. Crisi, tensions, canvis... Desconnectar durant un mes, fer el que vulguis sense haver d'estar pendent de res... quin goig.

Aquesta setmana per casa perquè el Serg encara curra. Així faig coses pel matí i per la tarda fem la nostra (platja bàsicament, som de volta i volta, nosaltres!)

La setmana vinent, família, poble... i del 18 al 27 Menorca!!

Aquest any ens hem agafat una casa completita amb uns quants amics més, en total 9 el dia que som més. No està mal!

I el 31 per Sarrià de nou... :(

Però vaja!! acabem de començar i ens espera un estiu del tot fantàstic! Que bé.

Us desitjo molt bones vacances a totes i tots!!!

Sardenya... mon amour!

El dia 15 de setembre el Serg i jo fa 3 anys que ens vam casar (tot i q legalment ho vam fer al 10 de març de l'any següent! no comptàvem q a l'H no hi ha els mateixos habitants q al poble on jo vaig nèixer i crèixer de 1ooo habitants... i el papeleo no va igual) i sempre intentem celebrar-ho de manera 'especial'.

El 1r any vam anar a Mallorca. Sense saber on anava em va portar a l'aeroport i fins que no vaig ser davat del panell i vaig veure el vol que coincidia amb la meva hora de sortida no vai saber el destí). Va estar de conya. Al principi vaig pensar que aniríem 'a Alemania', però ens vam saber buscar els nostres raconets, i amb el que ens agraden les balears, va ser del tot acertat.El segon, no el vam celebrar al setembre sinó a l'agost, aprofitant que feia 12 anys que estàvem junts... i vam anar a la Costa Brava i vam passar la nit en un veler... puta mare

I s'ha de dir que tampoc saia on anava! sabia que anava a la Costa Brava, però quan em vaig veure davant del Port de St. Feliu i saber q pujava a aquell veler, vaig flipar....

I aquest any ens en anem a Sardenya. Toma ya.

Ens encanten les illes, com moltes i molts ja sabeu, i sempre intentem fer-hi cap, i sent al setembre, encara més.

Avui, sense pensar-nos-ho, pim pam, aprofitant el pont de la Mercè, ens en anem del 24 al 27 de setembre a Sardenya. He pillat un apartament a l'Alguer, hem llogat un cotxe i a tombar.

Ole ole!!!!

I això q a l'agost ens en anem 10 dies a Menorca! però ho fem amb uns quants amics més, cosa que ens ha permés pillar un casorio; amb piscina, barbacoa i demés..!!! mmmm :))))

Però marxar els 2, no ho fem des de Lisboa al desembre... quines ganes!

Aquí us deixo una mostra del que ens trobarem... yupiiii!!!!

ORIGINALITATS

Com ja sabeu, sóc curiosa, i m'agrada tafanejar per diferents blogs, pàgines, revistes... tot el que em pugui documentar i encuriosir.

Llegint el blog de la Señorita Puri, un blog que segueixo molt i m'encanta (veureu que hi ha coses molt molt curioses i originals...) he vist un post que m'ha encantat.

Ara que tinc tants bebes al meu costat, en un any n'he concentrat 5, ho he trobat molt original i molt curiós: el disseny de la Charlotte Friis.

Gatxan! en pots pendre nota!

Amb el que m'agradava dibuixar i escriure quan jo era petita... m'hagués encantat! l'hagués fos aquest rotllo, per gran que sigui. I pensant amb la meva neboda, l'Èlia, faria el mateix... tot el dia escriu, dibuixa, fa fitxes... a vegades, prefereix estar sola fent la seva que no està jugant amb els amics, i té gairebé 7 anys.

Bé, preneu-ne nota que a vegades les idees s'acaben i pot ser una bona solució. ;)

HOGAR, DULCE HOGAR...

Un dels somnis que sempre he tingut, o una de les coses en les que sempre m'hi he fixat, i molt, són les cases.

M'apassiona. M'encanta mirar revistes de disseny, de decoració... m'encanta mirar-me les cases, els àtics, els jardins... quan vaig en cotxe, de nit, m'encanta mirar què es veu per la finestra amb la llum encesa...

Ja ho heu pogut notar alguna vegada que altra.

Hi ha qui tot això no s'ho mira perquè diu que no ho podrà tenir mai... A veure! Cada casa està feta a la mida de qui hi viu, no cal que sigui la gran mansión, de diseño, de dos-cents milions. Qualsevol cosa, feta amb gust, acollidora i que t'ho sentis teu, a mi ja em serveix.

Però és que hi ha cada cosa/casa... que mires, mires, mires... i somies, somies, somies... ;)

Això sempre em fa pensar quan ens arribarà el moment a nosaltres. Fa tres anys que vam comprar el pis a l'Hospitalet (pq Sants era intocable) i de moment, ens hi haurem de quedar. Fa 35m2 i només té 1 habitació (en tenia dues però ho vam reestructurar tot per aprofitar més l'espai), el menjador, la cuina, el bany i una miiiini habitació, que la vam obrir al menjador, on hi tenim l'ordenador. I PROU. Què faríem si vingués un xurumbele?? Doncs muntar una cuna hidraulica supersonica que pugés i baixés del sostre. Això, o compartir llit de matrimoni, cosa que no crec que sigui la més adient, tenint en compte que és de 35, ja som 2, i no som precisament Don Pinpón en un llit de velcro.

Si per nosaltres fos, començaríem el trasllat avui mateix (ja en sabeu més d'una raó), però tal i com estan les coses és impossible. Primer que no sabem quan ens en donarien... No gaire més del que ens va costar, si és que hi arriba. És molt complicat vendre, i fins que no el venguessim, no podem pas fixar-nos en res més.

Quan canvies, ho fas a millor, això vol dir més gran, nou de trinca o de 2a mà (no de 3a o 4a), i amb tot allò que no has tingut fins ara i fa que la cosa es vagi complicant.

Per demanar seria: un barri com Sants, les Corts, per ex. (més que res per la feina, ja que no m'importaria d'altres barris similars), amb terrassa, ascensor, pàrquing (tot i que pot no estar a la mateixa finca), i mínim, mínim, mínim, 70m2. Toma ya.

Tot i que, passejant molt per Les Corts, em pirren les cases unifamiliars que tant hi ha al barri, o a Sant Andreu, per ex... amb pati a l'interior... però això ja és somiar una miqueeeeta més.

La segona residència a les Balears es mereix un altre post...

Aishhh... Hago xas! y me cambio de laaaado....

PANEROLES 2

Doncs la botiguera no tenia pas tota la raó!!!

Si que és veritat que la cosa es va reduir, i considerablement, però no pas del tot... :_ (

I com que tinc una germana que és química, doncs, vaig anar a la meva i em va passar un pot d'àcid bòric d'estranquis... ja està tot repartit en llocs estratègics i on no hi poden arribar els morrets del Mad i l'Ot (no fos cas que la liéssim i convertíssim a aquest parell en dos monstruets de color verd...!)

Ja us diré si m'ha funcionat o no, tot i que espero que aquest (asquerós) capítol acabi aviat!

MÉS DE 4 A CASA, SOM MULTITUD

Aquesta setmana passada, hem patit una invasió a casa... a la cuina... de 'cucarachas', o paneroles, o escarebats de cuina, com els hi volgueu dir...
si! horrible, asquerós...
A veure, s'ha de dir que és (o m'agrada pensar que és) perquè tenim humitats de dalt al terrat (cosa que si tot va bé, s'arregla aquest estiu), perquè la finca és vella i hi ha més d'un pis que li faltaria un boooon baldeo, i perquè estan fent obres al carrer i se'n veu més d'una morta...

Es lo que tiene comprar una merda de pis, a una merda de zona, amb una merda de veïns... (la culpa és meva o nostra, però no teníem més opció per preu)... tenim unes ganes de pirar, que no us ho podeu arribar a imaginar.
Sí, visc a l'hospitalet de llobregat, al bronx, però tampoc és el Montseny, òsties!!! Bé, anem al gra.

Com he dit, era repugnant, i al no poder-ho suportar, i després d'haver-ho provat tot: esprais, allò que s'enxufa, aquells quadradets negres que venen... vaig recórrer al fantàstic món d'internet que trobes de tot. Tot i que a vegades no sigui cert... I, coincidia a tot arreu, que el més efectiu era l'àcid bòric.

I jo, tota decidida, me'n vaig a una drogueria i en demano. Aquella dona em va mirar amb una cara... es devia pensar que sóc terrorista, com a mínim... Per un moment, vaig pensar de sortir al carrer i tornar-me a mirar el cartell de damunt de la porta. 'No hauré pas entrat en una llenceria!'

Després de preguntar-me perquè el volia, bla bla bla... em ve a dir, en altres paraules, que estic sonada.

'Doncs ho he vist per internet en més d'un lloc!', 'A tot arreu concideixen amb l'àcid bòric!'...

Que fort... me'n vaig donar compte que confiava més en el que havia llegit per internet que el que em deia aquella senyora, que ves a saber quants anys feia que estava darrera aquell mostrador... i que de paneroles (dels cullons) n'hi ha hagut tota la vida...

Jo li deia que estava desesperada, que ho havia provat tot... i ella, sense deixar el somriure (devia pensar: 'joves...') em va acabar venent un esprai per uns 6€, però li va costar! perquè jo no podia entendre perquè havia de ser millor aquest que cap altre...

Totalment escèptica me'n vaig anar cap a casa amb l'esprai sota el braç i vaig fotre una ruixada en tota la cuina quan vaig arribar que una mica més i trec al Mad i l'Ot amb pala del pis (què vols en 35m2).

Aquella nit encara en vam veure alguna, ahir alguuuna petita i força perduda, però la cosa sembla que ha funcionat!!! quina raó que tenia la bona dona!

Hem de fer més cas de la veu de l'experiència, està demostrat...

Nouvelle Vague

dormir amb els llençols nets, rentar-se les mans, beure aigua quan tens molta sed, trobar aparcament a prop d'on vas, comprar-te una peça de roba que quan arribes a casa te n'adones que t'encanta, un suc de taronja natural fet per tu, una dutxa, llegir un llibre que et té enganxat, veure el que t'agrada a la tv, una abraçada sincera, caminar pel carrer i sentir l'olor de la roba estesa, que al bicing et toqui una bici nova, llegir el diari del diumenge en una terrassa al sol (amb vermut, evidentment), un 'capritxo', rentar-se les dents, treure't les sabates quan aribes a casa, veure a algú uque en tens moltes ganes, els calfrets per coses agradables, sorprendre intencionadament, que et sorprenguin, trobar el que busques, menjar al teu restaurant preferit, notar el sol de tarda d'estiu a la pell, refrescar-te...

quin títol li posarieu a aquest post?

L'INSPECTOR de Nikolai Gógol

Ahir vam anar a veure L'Inspector al TNC. I és totaaalment recomenable. Ens ho vam passar molt bé.
És de Nikolai Gógol, però l'adpatació del text (versió lliure) és de Jordi Galceran i la direcció de Sergi Belbel. Això ja ho diu tot.
És una comèdia divertidíssima i força àcida. I amb un repartiment de luxe. Un 10.

MAX DALTON

un crack

TAFANEJO...

M'encanta tafanejar, ser curiosa, que em sorprenguin les coses...

Volia compartir amb vosaltres un parell de blocs que he descobert últimament i que he tingut una sorpresa ben agradable:

- La Cuina Vermella: unes receptes del més temptadores (fixeu-vos amb els croissants d'abans!) amb unes fotos xulíssimes i colors temptadors

- Casi en Serio: és el 'diari personal' de la Jackie Rueda, que se'n va anar de Caracas a Montreal al 2005 amb les seves filles i el gat, i allà va començar a escriure aquest bloc.

També m'encanta llegir magazines tipus Tendencias, Vanidad, B-Guided, Hmagazine...

Sense marxar molt del tema, encara que no toqui... estic encantada que dilluns comenci Ànima al 33, no serà mai Silenci?, que m'encantava, però necessitem un programa d'aquestes característiques a la TV.

Un altre dia ja faré capítols següents de sons, visions i gustos.

PEPE RUBIANES

Ahir em vaig quedar gelada quan me'n vaig enterar de la mort del gran Pepe Rubianes.
Sabia que havia hagut de deixar els escenaris per un càncer de pulmó, però no sabia que estés tan malalt.. em va saber molt de greu, la veritat.
Era un geni, un artista de cap a peus, un monstre del monòleg i de l'escenari... un solitari amb una filosofia de vida que feia honor al seu segon cognom: Alegret.
Com ha dit en Flavià, 'ha viscut fent el que li sortia dels collons tota la vida i això només està a l'abast dels més grans.
3 vegades vaig anar a veure en directe 'Rubianes Solamente' i no sé quantes vegades l'he vist en dvd, m'he llegit algun llibre seu, vaig gravar-me la maratoniana entrevista que li va fer el Toni Soler a Malalts de Tele i la veia i la veia... sempre m'ha encantat escontar-lo i sempre m'ha fet riure a 'carcajada suelta'. No t'oblidaré mai, Pepe.

Article d'Albert Om: 'Me'n vaig'

El dia de Nadal del 2006, quan encara no estava malalt, Pepe Rubianes va escriure des d'Etiòpia un poema sobre la mort: "Se me acaba el tiempo y hay que ceder el sitio. Así es la cosa". El poema servia d'epíleg a un llibre de memòries que va titular Me voy. Un resum perfecte de la seva vida: Rubianes sempre se n'anava de tot i de tothom. Voler-lo lligar era començar-lo a perdre. En els últims temps, fins i tot se n'anava d'ell mateix. Per això els seus constants viatges a l'Àfrica, per oblidar-se de qui era Pepe Rubianes. Però ara que se n'ha anat definitivament, ara que ha emprès el seu últim viatge, descobrim que no és veritat que hagués de deixar el seu lloc a ningú. Pepe Rubianes és irreemplaçable. No n'hi ha dos com ell. Penjarem el seu uniforme teatral --camisa i pantaló negres-- a dalt de tot de l'olimp d'humoristes, lliurepensadors i franctiradors d'aquest país. I ell, que se n'anava de tot, es quedarà allà per sempre. Pots marxar tranquil, Pepe: tu has disfrutat molt de la vida, i nosaltres hem disfrutat molt de tu. Ah, i un avís per a l'Espanya més rància, per a l'Espanya que el va voler portar a judici: Rubianes podia marxar, però callar no callava mai. I ara tampoc ho farà. Et continuarem escoltant, Pepe.

SOM INCONSCIENTS DE TANTES COSES...

Avui, per insignificant que sembli, he pensat que no ens en adonem de les coses... almenys, les de més a prop (les q te'n dones compte, segons la situació, que són les q més t'importen), fins que hi penses.

Els meus dos gats tenen 7 anys!! 7! 7 anys! més de 2.000 dies!

Avui estàvem al sofà el serg i jo, i ens hem mirat els gats i hem dit 'osti, és q fa temps q estan amb nosaltres...' Així. pim pam. Ho pensem i diem: 7 anys!

són molts dies! molt moments! molts vespres!

buah! com passa el temps. Això vol dir que fa 7 anys q visc amb el serg. I li he dit... 'tu i jo, sempre estem junts! pensa en tots els dies que portem... un al costat de l'altre... no sé, per un moment... he sigut conscient de tot el viscut... és molt, i poc, a la vegada.

aprofitat? espero que sí, però me'n dono compte que el temps passa moooooolt de pressa.

Massa, a vegades.

MALA PATA

Diumenge al vespre passat em vaig esguinçar el peu (esquinçar, correctament escrit i dit...). Vaig voler baixar uns escalons un pèl de pressa i en aquesta vida, no es pot córrer...

Feia l'hòstia que no em passava res i mira, pam! quina manera de començar l'any...
Podria ser pitjor, em diu tothom, te l'haguessis pogut trencar! ja... però no, joder, una setmana del sofà al llit, del llit a la cadira, i de la cadira al sofà, nooo!!! he passat una setmana agobiada, agobiada...
Em vaig haver d'instal·lar a casa els sogres, perquè jo no tinc ascensor, i són 4 pisos... i clar, tenim als dos mixus sols com a mússols, amb el carinyo que es tenen, i el serg anant i venint per fer-lis 4 carícies i posar-lis menjar...
I aquest finde, seguint llegint UN MUNDO SIN FIN, al qual estic enganxadísssimaaaaa i aprofitar per dormir, descansar, etc. quin remei em queda!
Ahir i avui he vingut a currar en taxi, però, perquè el cap em bullia i tenia moltes coses pendents, i una de les coses que no soporto a la feina, és endarrerir-me i no estar al dia. Almenys, m'he posat a to...
Dilluns vaig al traumatòleg a vore què em diu... com em tingui una setmana més amb muletes... me mueroooooooo!
Bon finderela !

PRIMER POST DEL 2009: una mica de tot...

Han estat unes vacances de Nadal un pèl tristes i estranyes. El dia de Nadal al matí a la meva àvia li va agafar una embòlia. En principi, semblava poca cosa, però a mida que passaven les hores, els metges ens anaven donant més males notícies. Tot i això, molt a poquet a poquet s’ha anat recuperant i sembla que es pugui posar bé. El març farà 86 anys i fins ara no havia estat mai malalta seriosament, sempre s’ho ha fet tot ella sola sense necessitar l’ajuda de ningú. És forta i valenta, i espero que això l’ajudi a poder recuperar ben aviat la força i moviment de tot el costat esquerre.
M’he passat totes les vacances al poble, de casa a l’hospital i de l’hospital a casa. Fent-li companyia i ajudant-la a ella i a la meva mare en tot el que podia.
Ara està en una mena de residència del mateix hospital per poder fer la rehabilitació. Espero, amb totes les meves forces, que es recuperi ben aviat, perquè veure-la allà, de debò que em trenca el cor.

A part de tot això, que espero que quedi aquí... el viatge a Lisboa ens va anar de conya. A mi la ciutat em va encantar: el rotllo dels tramvies, les pujades i baixades, els carrers estrets i empedrats... al serg, no tant... no li va acabar de trobar el punt. Sí que és veritat que la gent ens va costar un pèl que ens entrés... tot una mica estrany, però a part d’això, geniale geniale.
Bon menjar, bons passejos, algunes situacions un pèl estranyes, un nou amic dubaití a la butxaca, uns dies de relax i desconnecting del tot necessaris... un balanç del tot positiu!
Ara, a esperar Dublín del 30 de gener al 2 de febrer amb 19 col·legues més. Pot ser tota una aventura.

Donant un cop d’ull al post de fa un any, carregat de nous propòsits pel 2008, me’n dono compte que estic exactament igual que fa un any, i no em mola!

- aconseguir tots els projectes personals que tinc en ment i tenir força per fer-los grans: pos no
- continuar sent igual o més feliç amb el sergi ....
- fer petits i un gran viatge gran viatge no, però no em puc queixar: Belfast, Tarifa i Sevilla, Mannheim i Frankfurt i Lisboa
- que el nou repte laboral sigui tot un èxit: que vols que et digui...
- poder canviar de pis o almenys intentar-ho: tampoc! la situació no ta pa traslados
- que es giri per fi la truita... que arribi la calma! i les alegries! paxip paxap
- armonia, tranquil·litat, èxits, salut... MOLTA SALUT... per mi i pels meus fins a finals d'any, no em puc pas queixar massa
- crèixer: això sí, veus, de tot se n'apren a la vida
- i sentir-me bé: espero que l'any vinent, m'hi senti millor

Que pessimista!!!! no em mola gens! espero que això em doni força per currar-m'ho una mica més aquest 2009...

O sigui, ahí va:

- nous projectes, ja!
- aquest any sí! A veure què passa amb el pis
- laboralment millorar, ja sigui en el mateix lloc, o un de diferent (en tots els sentits)
- tranquil·litat absoluta pel que fa al corasao
- salut salut salut salut salut per mi i pels meus!!!!
- i si aquest any ha de ser el d’iniciar el projecte papis, pos venga!
- viatgets o viatjàs!
- i sentir-me bé en mi mateixa i procurar fer tot allò que em proposi i desitgi

us desitjo el millor per aquest 2009, bons propòsits per tothom